skip to main |
skip to sidebar
L’any 1874 neix Arnold Schönberg. Schönberg és el músic més important del segle XX i representa el sacrifici d’allò que semblava immutable, sagrat, immanent a la naturalesa, símbol de la trinitat cristiana: la tonalitat. Aquest sacrifici obrirà les portes a la baixada als inferns del subconscient. El més sorprenent de la música de Schönberg no és la dissonància, és la patentització d’allò que havia estat amagat, que no havia estat mai expressat. Schönberg, després de destruir l’organització tonal, sent el desig biològic inevitable de refer racionalment el que la destrucció havia deixat i, després d’anys de silenci escriu les “5 Peces per a Piano” i les “Variacions per a Orquestra”. El 10 de març de 1932, Schönberg va acabar el segon acte de “Moisès i Aaron” a Barcelona. Aquesta obra, juntament amb l’“Anell del Nibelung” de Wagner, representa, tècnica i espiritualment, la música occidental més complexa que mai s’hagi pogut imaginar.
Com a artista, Schönberg, sent que està lligat a la gran tradició, no prova de trencar amb ella sinó de continuar la gran aportació d’Occident a la cultura musical. El mètode dodecatònic és una possibilitat, no un trencament. Ara, amb el pas dels anys, ens adonem que l’esperit i la idea de la seva música és el mateix que trobem en els seus il·lustres antecessors, ha variat l’ortografia i l’aparença de la sintaxi, però l’impuls espiritual, la necessitat interna de la que parlava Kandinsky, és la mateixa que guiava les obres de Bach, Mozart, Beethoven o Wagner. Schönberg exigeix de les seves obres i de la seva vida com a músic un rigor i un esperit transcendent. Aquest rigor és el que no ha sabut mantenir la multitud d’imitadors de la seva tècnica.
L’any 1951, Schönberg mor a Los Angeles, poc temps després d’haver-li estat negat per la Fundació Guggenheim, un ajut econòmic per a poder acabar el “Moisès i Aaron” i “L’Escala de Jacob”. Dos actes de la primera obra i la primera part de la segona és el que ens en queda. En morir, juntament amb la seva música i els seus escrits musicals i teòrics (com el llibre d’harmonia dedicat a la memòria de Gustav Mahler), va deixar un llegat encara més important: un concepte ètic en el que l’estètica i la moral es confonen i esdevenen el mateix.
Igor Stravinsky és el compositor que exemplifica gairebé totes les tendències musicals significatives de la primera meitat del segle XX. La seva influència sobre tres generacions de compositors ha estat tant gran com la que va exercir Wagner. Stravinsky va néixer a Rússia i va morir a Nova York. De les seves primeres composicions, les més importants van ser els tres ballets encarregats per Sergei Diaghilev, fundador i director del Ballet Rus. Per a Diaghilev i París, Stravinsky va escriure “L’ocell de Foc”, “Petrushka” i “La Consagració de la Primavera”. Aquesta última és la composició més famosa de principis del segle XX. “La Consagració” va tenir els efectes d’una explosió que va dispersar els elements del llenguatge musical de manera que mai s’han pogut reunir de nou com abans. L’impuls interior de Stravinsky cap a nous objectius va produir un canvi estilístic i les composicions d’aquest període inclouen els ballets “La Història del Soldat”, “Les Noces”, “Pulcinella” i l’ ”Octet” per a instruments de vent. La característica més sorprenent del nou estil és la substitució de la gran orquestra per petites combinacions. Obres com el “Ragtime”, la “Piano Rag Music” i l’ “Ebony Concert” van exemplificar el seu interès pel jazz. L’època que va des de l’ “Octet” fins a l’òpera “The Rake’s Progress” s’anomena habitualment neoclàssica. La idea de renovar un art tornant a principis i models d’èpoques passades no era nova, però l’objectiu no era fer renéixer llenguatges arcaics sinó reconèixer la tradició en el sentit en que la va definir Stravinsky: “la realitat del que persisteix”. Stravinsky també va contribuir a la literatura coral amb dues extenses composicions: l’òpera-oratori “Edip Rei” i la “Simfonia dels Salms” que és una de les grans obres del segle XX, una obra mestra de la inventiva, de l’arquitectura musical i de la devoció religiosa. En el “Canticum Sacrum” i altres composicions de la dècada de 1950 com “In Memoriam Dylan Thomas”, el ballet “Agon” i “Threni”, Stravinsky va adoptar d’una manera molt gradual, assenyada i eficaç, les tècniques de l’escola de Schönberg i Webern. Finalment , el mes de juny de 1955, Stravinsky escriu: “El 15 de setembre de 1945, el dia de la mort d’Anton Webern, hauria de ser un dia de dol per a qualsevol músic autèntic. Hem de saludar no tant sols un gran compositor sinó també un autèntic heroi. Condemnat en el seu temps a un fracàs total en un món sord d’ignorància i indiferència, ell va continuar tallant els seus diamants, els seus resplendents diamants, de les mines que només ell coneixia absolutament”.
El compositor francès més independent i genial entre Debussy i Boulez fou Olivier Messiaen. Com a mestre, va analitzar els llenguatges de Debussy, Stravinsky i Schönberg, i va deixar que cadascun dels seus alumnes tingués la llibertat necessària per a crear un llenguatge propi. Com a compositor, va intentar explicar humilment la veritat de les seves experiències. Fins i tot els crítics més aguts de Messiaen reconeixen la seva integritat. Tres de les seves obres més importants són “Harawi”, la simfonia “Turangalila”, i els “Cinc Rechants”. Messiaen va interpretar la seva obra complerta per a orgue a l’Església de la Trinitat, de París, on havia tocat amb regularitat durant 25 anys. L’any 1930 va servir l’exèrcit i, el 1940, va ser portat al camp de presoners de Görlitz. Allà va compondre i després interpretar per als seus companys empresonats, la seva obra mestra: “El quartet per a la fi dels temps”. En aquesta obra van aparèixer per primera vegada, totalment desenvolupades, les seves innovacions rítmiques. El 1942 va ser repatriat.
El més enèrgic defensor i arquitecte del nou ordre comú del període d’entreguerres va ser Paul Hindemith. El que va aconseguir va ser immens i molt valuós. La seva obra mereix ser estudiada a part de les consideracions històriques. Al principi de la seva carrera, Hindemith no era ni conservador ni consolidador, sinó un gran radical. Entre les seves obres més importants destaquen el “Tercer Quartet”, el “Primer Trio”, la gran òpera “Cardillac” i els seus “Concerts per a Viola”. Mentre va viure a Berlín, Hindemith va dedicar molt temps a la interpretació de música medieval i renaixentista, va reparar vells instruments i va fer que se’n fessin còpies. Quan va retornar a Suïssa, pels voltants de 1950, després de viatjar per tot el món, es va dedicar cada vegada més a la direcció d’orquestra, afegint l’herència del segle XIX al seu coneixement totalitzador de la música.
Entre 1930 i 1950 semblava que s’anava tancant l’abisme entre la música vella i la nova. Els compositors treballaven buscant la síntesi d’ambdues. Béla Bartók és un dels grans noms de la música del segle XX. Els sis volums de peces per a piano anomenades “Microkosmos”, l’esplèndida tècnica orquestral de les “Quatre peces per a orquestra” i la “Suite de Danses”, el domini de l’escena a “El castell de Barba Blava”, “El Príncep de Fusta” i “El Mandarí Meravellós”, els “Sis quartets” per a cordes, l’orquestra de cambra a “Música per a cordes, percussió i celesta”... Tot plegat constitueix una enlluernadora successió de pàgines escrites amb una tècnica i una inventiva admirables.
Bartók es sent profundament hongarès, i aquesta influència domina les seves obres. El seu ideal fonamental és el de la fraternitat entre els pobles. Sempre lluitant contra qualsevol conflicte, sempre lluitant contra la guerra. Aquest sentit universal, a través d’una òptica particular i concreta, es transparenta en la seva música i fa que, com la de Rimsky o la de Falla, aquesta sigui universal i comprensible per a tothom.
La música francesa va ser portada a extrems imprevisibles per Claude Debussy. Kandinsky ens diu que “els músics moderns, com Debussy, creen una impressió que sovint agafen de la natura, però la tradueixen de manera purament espiritual”, és per això s’ha relacionat Debussy amb els pintors impressionistes. Avui, les diferents arts, s’alliçonen recíprocament i persegueixen moltes vegades els mateixos objectius, però seria massa pretendre, amb aquesta observació, explicar la significació de l’obra de Debussy. Malgrat les seves afinitats amb els impressionistes, Debussy es girà tant decididament cap al contingut interior que és possible trobar en les seves obres l’ànima torturada del nostre temps, vibrant de passions i d’agitació nerviosa. La figura d’aquest músic, juntament amb la d’Arnold Schönberg, és la del més revolucionari dels autors contemporanis, i un dels qui més han influït perquè apareguessin en escena colors, formes, idees i imatges que abans eren insospitades, amb una gran elegància i un gran refinament d’escriptura. L’impressionisme, més que intentar expressar sentiments o explicar algun argument, evoca un clima, una atmosfera.
El principal compositor espanyol de començaments del segle XX fou Manuel de Falla. Les seves arrels musicals es poden situar al París de Debussy i Dukas. En l’amistat amb aquests dos músics, Falla va trobar un camí per accedir al coneixement de l’orquestra. La seva producció musical és esplèndida. Algunes de les seves obres més genials són “El Retablo de Maese Pedro”, “El Sombrero de Tres Picos” i el “Concert per a Clave”. En les seves melodies sobre textos de Gautier empra i recrea l’idioma francès, en les seves “Set Cançons Populars Espanyoles” l’idioma castellà, en la “Fantasia Bètica” per a piano, provarà de descriure el paisatge de Castella i en la seva obra inacabada “L’Atlàntida”, serà l’idioma català el que vertebrarà tot l’oratori. Falla no va deixar camins oberts ni possibilitats de continuar desenvolupant el material folklòric espanyol. Els compositors posteriors a Falla no van saber tenir el seu mateix nivell ètic, ni el rigor amb que ell tractava el material musical.
El primer compositor important nord-americà va ser Charles Ives. Com els primers nacionalistes russos, tampoc era músic professional, i el seu reconeixement públic no li va arribar fins la dècada del 1930, molts anys després que, aïllat i sense models, hagués creat unes obres que anticipaven alguns dels desenvolupaments més radicals de la música del segle XX.
Edward Elgar va ser el primer compositor anglès important, en més de 200 anys, que va obtenir un ampli reconeixement internacional. Elgar va compondre unes obres orquestrals excel·lents. El seu estil harmònic va derivar de Brahms i també de Wagner, i la seva música, quan combina el seu sòlid ofici artesanal amb la seva genial imaginació poètica, impressiona.
Un compositor txec de principis del segle XX, de tendències profundament nacionals, i molt més important del que sembla indicar la seva fama, va ser Leós Janácek. Va esdevenir un diligent recol·lector científic de la música folklòrica, i el seu propi estil madur va sorgir dels ritmes i les inflexions del llenguatge i les cançons dels camperols de Moràvia. El reconeixement a la seva feina va arribar l’any 1903 amb la representació de l’òpera “Jenufa”, però la seva força creadora va continuar fins al final de la seva vida. Janácek va compondre quatre òperes més, música de cambra, i molta música coral. Destaquen especialment la “Missa Glagolítica”, la rapsòdia orquestral “Taras Bulba”, i la “Simfonietta”.
.jpg)
Gustav Mahler comença a escriure la seva primera simfonia després de la mort de Wagner i quatre obres fonamentals, escrites entre 1907 i 1910, esdevenen el més perfecte de la seva producció: les simfonies 8, 9 i 10 i el “Cant de la Terra”. La “Novena” i la “Desena” simfonies són, possiblement, la culminació de tot el romanticisme de signe germànic. La seva última simfonia, totalment acabada però sense instrumentar, és, des del punt de vista formal, una troballa extraordinària. El compositor, abans de morir, va demanar a Alma Mahler que destruís el manuscrit. Afortunadament, la seva esposa no li va fer cas, i va salvar per a la posteritat una obra mestra de la literatura simfònica d’occident. Amb aquesta obra fantasmal i fúnebre que sembla venir d’un altre món, es tanca tota una etapa de la música europea: seran els membres de la Segona Escola de Viena, amb qui Mahler va mantenir sempre una gran amistat, els qui iniciaran nous camins.
Richard Strauss s’havia fet famós com a compositor d’òperes l’any 1905 amb “Salomé”. Els seus llenguatges harmònics complexos i dissonants van tenir una gran influència sobre el creixement posterior de l’expressionisme i de la dissolució de la tonalitat. Hans Pfitzner, per la seva banda, fou el principal compositor conservador alemany de la generació postromàntica. Se’l recorda principalment per les seves òperes, tot i que també va compondre cançons, música de cambra, i un gran concert per a violí. La seva obra mestra, i una de les òperes més extraordinàries del segle XX, és, sens dubte, “Palestrina”.
L’utilització colorística de l’harmonia que havia començat a desenvolupar Mussorgsky va culminar en la música d’Alexander Scriabin, un compositor rus del període postromàntic impossible de classificar. Era concertista de piano i va començar component nocturns, preludis i estudis a la manera de Chopin. Després, sota la influència del cromatisme de Wagner i Liszt, i dels mètodes de l’impressionisme, va desenvolupar gradualment un complex vocabulari sonor. El creixement d’aquest llenguatge es pot seguir pas a pas en les seves 10 sonates per a piano. La música d’Alexander Scriabin representa un món extraordinari, teosòfic, místic i misteriós.
La mort de Wagner i el naixement d’Anton Webern, l’any 1883, obren la gran aventura del segle XX. L’Europa de finals del segle XIX hauria estat absolutament desconeguda pels habitants del 1800. havien nascut noves nacions. La indústria, la tecnologia i la ciència havien fet progressos importantíssims. Quan Beethoven va viatjar desde Bonn fins a Viena ho va fer en cavall. Richard Strauss va poder fer el mateix viatge utilitzant el ferrocarril. Els viatges transoceànics, el telègraf, les fàbriques de ferro i acer, la llum artificial, el descobriment de les bactèries, la radioactivitat... Totes aquestes innovacions van canviar les vides i les ments de tot un continent. La fi del segle XIX va ser testimoni d’un èmfasi anti-romàntic en certs moviments tendents al naturalisme i al realisme, tant en la literatura com en les arts plàstiques. A mesura que aquest segle s’anava esvaint, cada vegada era més clar que el final de tota una tradició musical s’acostava. Els experiments radicalment nous que naixien a França, i els que estaven a punt de néixer a Viena, assenyalaven la fi de tota una era musical.
Una figura cabdal que, d’una manera molt personal, va explorar les possibilitats de continuar amb les tradicions que aleshores començaven a semblar esgotades, va ser Hugo Wolf, amic i company de Mahler, i partidari entusiasta de la branca wagneriana durant els seus anys d’estudiant a Viena. En aquesta ciutat acabaria per instal·lar-se definitivament i portaria una vida bohèmia semblant a la de Schubert. L’art de Wolf té les seves arrels en les tradicions del Lied alemany. El seu estil musical està profundament influenciat per Schubert però, sobretot, per Schumann. En certes ocasions, però, trenca totalment amb aquesta tradició.
L’any 1888 va ser d’una productivitat extraordinària i marca l’inici de la composició ordenada dels seus llibres de cançons: les d’Eichendorff, les de Goethe, el llibre de cançons “espanyoles”, el de les “italianes”, i les genials “Cançons d’Edward Mörike”.
Un altre membre de la constel·lació de joves compositors que van començar la seva carrera a finals del segle XIX va ser Gustav Mahler. Després dels seus anys d’estudi en el Conservatori de Viena, va tenir diferents càrrecs a les ciutats de Kassel, Praga, Leipzig, Budapest i Hamburg. Després tornà a Viena per dirigir la Orquestra de l’Òpera de la Cort i, posteriorment, per a dirigir l’Orquestra Filharmònica de Viena. En aquells anys Mahler va fer interessantíssimes interpretacions dels mestres austro-alemanys, des de Mozart fins a Wagner. Com a compositor, Mahler, aconsegueix portar a terme els seus propòsits gairebé exclusivament en dos gèneres: la simfonia i la cançó amb acompanyament orquestral (i, de vegades, amb acompanyament pianístic). La seva “Primera Simfonia” s’estrena a Budapest. La “Tercera” és una obra en sis moviments que Mahler havia projectat com una mena de panegíric de la Creació i, per aconseguir-ho, va necessitar les forces musicals més poderoses que mai s’havien fet servir en una simfonia. Abrandat per la concepció schopenhaueriana de la música, provaria de retratar la immensitat del món natural i de l’experiència humana. Malgrat l’impressionant desplegament de forces, la seva escriptura es va anar fent cada vegada més sofisticada i selectiva, i la varietat i la novetat tímbriques van acabar per preocupar Mahler molt més que el volum total de la sonoritat orquestral.
El món musical d’Alemanya i Àustria, a finals del segle XIX, estava ple de conflictes. L’afirmació estètica de la Nova Escola Alemanya s’anava acceptant poc a poc. L’únic compositor de primera fila que la desafiava era Brahms. Els preceptes de Wagner i Liszt portaven en ells mateixos una certa vaguetat, que deixava els seus seguidors sense una direcció precisa. El drama musical wagnerià semblava que havia arribat al seu punt culminant en les obres del propi Wagner.
Alguns joves compositors van emergir de la confusió i es van intentar refugiar en les tècniques del passat. Un d’aquests compositors va ser Max Reger. La gran música de Reger mai no arribaria a projectar-se definitivament fora de les fronteres d’Alemanya.
Una altra figura important que es dibuixa com un sòlid representant de l’espectre musical de la nova Alemanya és Richard Strauss, que faria ús de la proposta de Liszt del poema simfònic i que, en ple segle XX, personificaria gairebé en solitari el nou camí de l’òpera alemanya. Strauss va començar la seva carrera envoltat de l’atmosfera musical de l’Òpera de la Cort de Munich, on el seu pare era el trompa solista. A l’edat de vint anys es convertiria en el protegit de Hans Von Bülow, director de la famosa orquestra de Meiningen. Després d’una breu etapa com a successor de Bülow i posteriorment com a director a Munich i a Berlín, Strauss esdevindria un músic de saba nova, un director d’orquestra professional i cosmopolita, i també un creador que composava intensament. A la meitat de la dècada de 1880 es consoliden les seves preferències per Wagner i Liszt en les seves obres “Don Juan” i “Macbeth”. Aquest últim era el segon d’una sèrie de set composicions, pertanyents al gènere del poema simfònic, entre els que destaquen “Les Aventures de Till Eulenspiegel”, “Vida d’un Heroi” i “Així parlà Zaratustra”. La recerca d’un poder absolut i la varietat de sonoritats orquestrals en els seus poemes simfònics, van portar Strauss a buscar l’ajut de forces instrumentals tan grans que es podrien comparar amb les que es necessiten per a la interpretació de “L’Anell del Nibelung” de Wagner.
El 1871, durant la Guerra Franco-Prusiana, s’establiria a París la Societat Nacional de Música. Un dels seus fundadors va ser Camille Saint-Saëns, que havia estat educat com a organista i compositor en el Conservatori de París. Encara que primerament va ser un gran defensor de les obres de Wagner i Liszt, amb els anys se’l relacionarà més amb les forces del conservadorisme francès. De tots els compositors francesos del seu temps, va ser el qui més va mirar cap a la tradició del classicisme vienès. Els ingredients vells i nous de la seva música es fan molt evidents en la seva “Tercera Simfonia”, la “Simfonia per a Orgue”.
A l’organista i compositor d’origen belga César Franck sempre se l’ha considerat com un músic de més projecció de futur. El 1874, Franck, va escoltar el preludi de “Tristany i Isolda” de Wagner per primera vegada. Aquesta experiència sembla haver estat el factor decisiu en la seva evolució posterior cap a un llenguatge cromàtic molt intens, que es va fer evident immediatament en les seves composicions organístiques. Els últims dotze anys de la vida de César Franck van ser els més productius. Durant aquest període va escriure la major part de la música per la qual, avui, es reconeix el seu geni de gran mestre: l’oratori “Les Béatitudes”, el “Quintet amb Piano”, les “Variacions Simfòniques” i la “Simfonia en re menor”.
La personalitat més individual de tots els compositors francesos de finals del segle XIX va ser Gabriel Fauré. Va estudiar amb Saint-Saëns i es va relacionar amb la branca conservadora de la vida musical francesa, però la veritat és que Fauré va desenvolupar un estil absolutament personal que no té res a veure ni amb l’emergent classicisme francès, ni amb el llenguatge cromàtic de Wagner i Frank. Les seves obres per a piano de la dècada de 1880 denoten una influència clara de Chopin. L’obra més coneguda de Fauré és el “Requiem”, al que va dedicar aproximadament vint anys de treball, però el camp on desenvoluparia més les seves innovacions estilístiques va ser el de la cançó.
Un altre compositor que va mantenir grans lligams amb el passat, i que també va viure a Viena durant els anys de residència de Brahms a la capital austríaca, va ser Anton Bruckner. Fill d’un mestre d’escola d’una zona rural del nord d’Àustria, després d’exercir la professió del seu pare durant la seva joventut, Bruckner es convertiria en organista de la catedral de Linz i en professor del Conservatori de Viena. Durant aquells anys també va ser Organista de la Capella Imperial i professor d’un col·legi d’organistes. Una gran part de la seva obra, especialment durant els seus primers anys de composició musical, va consistir en música sacra. Un dels elements destacats de l’estil de Bruckner és la imitació de la polifonia a la manera de Palestrina.
Pels seus contemporanis i per a la posteritat, la reputació de Bruckner descansa en les seves simfonies. N’hi ha nou de numerades, l’última inacabada. La seva acceptació en els cercles musicals vienesos va ser molt lenta. El compositor havia declarat la seva admiració per Wagner i la crítica no va tenir pietat. Va haver d’esperar fins la dècada final de la seva vida per a obtenir el reconeixement del públic. El gran espai profundament estàtic i la lentitud majestuosa de les obres simfòniques de Bruckner, ha portat a molts a veure-hi la insinuació d’un ordre metafísic, un mirall de la seva religiositat, l’última demostració d’aquest ideal filosòfic que considera la forma musical com l’embolcall sensorial de l’energia psíquica, una derivació de la “representació immediata de la voluntat” de Schopenhauer, una concepció profundament idealista.
L’any 1853 entra en escena un jove compositor, allunyat del cercle Wagner-Liszt, que començava a ser aclamat com a una mena de “messies” de la música. Era un músic de vint anys totalment desconegut que s’anomenava Johannes Brahms. Brahms era fill d’un humil músic d’Hamburg, i va estudiar piano i composició en aquesta ciutat. Com a conseqüència de la seva educació i del seu temperament musical, les influències clàssiques de Schumann, serien perceptibles en la seva obra durant tota la seva vida. Als 30 anys va anar a Viena, on es va instal·lar definitivament. La Orquestra Filharmònica de Viena va iniciar la seva activitat concertística regular el 1860, i el 1870 s’inaugurava la gran sala del Musikverein. A la ciutat de Mozart, Beethoven i Schubert, Brahms, sense fer cas de les noves tendències dels cercles musicals alemanys, va continuar escrivint en els gèneres i les formes tradicionals. Entre 1866 i 1872 va escriure quasi exclusivament música vocal. Aquells anys van ser testimonis de la composició del “Rèquiem Alemany”. Un any després va tornar a escriure música instrumental. El primer senyal que començava una nova etapa compositiva van ser les “Variacions sobre un tema de Haydn”. L’èxit assolit amb aquesta composició va animar Brahms a acabar la seva primera simfonia, després de gairebé vint anys de preocupacions. La idea d’una simfonia i el fantasma de les obres de Beethoven l’intimidaven. La Universitat de Breslau va concedir a Brahms un doctorat honorífic. Això demostra la convicció que aleshores ja es tenia que les principals virtuts de Brahms eren les d’un artesà fidel a la tradició. Ell va ser l’últim gran representant de la tradició clàssica i romàntica en música.
.jpg)
Els compositors de la segona meitat del segle XIX s’enfrontaven a una col·lecció d’idees i ideals artístics sense precedents en la història. El compositor més susceptible davant totes aquestes nocions oposades va ser el propi Franz Liszt. El 1848 va abandonar la seva carrera de virtuós per establir-se a la cort de Weimar i convertir-se en la veu incansable de la música progressista, dirigint les representacions de les obres de Wagner malgrat les pressions polítiques, i de la música de Berlioz malgrat l’apatia del públic.
El 1861 Liszt abandona Weimar per anar a Roma, on ingressa en els dominis de l’Església Catòlica. A partir d’aleshores, Liszt exercirà una atracció quasi sagrada sobre altres compositors joves com Debussy, Borodin o Grieg. Durant els últims anys d’activitat compositiva Liszt va concentrar els seus esforços en la música sacra. Dels seus dos oratoris destaca principalment el “Christus”, una de les obres més impressionants del segle XIX.
Tres dels quatre països escandinaus, Noruega, Suècia i Dinamarca, han estat històricament relacionats a través d’una cultura i una herència lingüística compartides. Finlàndia ha mantingut sempre una certa orientació més cap a l’Est. Durant el segle XIX, Finlàndia era un país bàsicament agrícola. El naixement i desenvolupament d’un cos significatiu de música de caràcter nacional serà obra del gran compositor Jan Sibelius.
El compositor suec més important del segle XIX serà Franz Berwald. La seva “Simfonia Singulière”, redescoberta en el segle XX, és la més sorprenent de les quatre que va compondre. Està escrita en un estil que ens recorda el Shubert de la “Gran Simfonia en Do” o la música orquestral de maduresa de Mendelssohn.
La música culta a Noruega es va desenvolupar a nivell de músic aficionat fins al segle XIX. En les últimes dècades d’aquest segle entra en escena Edward Grieg, que va atreure l’atenció musical internacional.
La Rússia de finals del segle XIX era el país més gran del món. Durant el primer quart de segle, diferents compositors es van esforçar en produir una òpera de caràcter nacional. El compositor que generalment es coneix com el fundador de l’òpera russa és Mikhail Ivanovich Glinka. Un jove col·lega de Glinka era Alexander Dargomïzhsky, un compositor que va contribuir a definir les línies bàsiques de la música nacionalista. L’exemple més autèntic de Dargomïzhsky es materialitza en la seva òpera incompleta “El Convidat de Pedra”.
El “Grup dels Cinc” era una escola de compositors que defensaven la música russa i s’oposaven frontalment a les institucions musicals oficials. L’organitzador i coordinador era Balakiriev, i la resta de membres eren César Cui, enginyer militar; Alexander Borodin, investigador químic i metge; Modest Musorgsky, oficial de l’armada; i Nicolai Rimsky-Korsakov, oficial de la marina. Avui, el compositor rus més ben considerat d’aquest període és Musorgsky.
La vida desordenada de Musorgsky i la seva mort prematura, van donar com a resultat una obra dispersa formada per moltes composicions incompletes. Musorgsky era un músic que va renunciar al càrrec d’oficial de l’exèrcit i, durant la resta de la seva vida, es va dedicar a diversos treballs de caràcter servil. L’alcoholisme acceleraria la seva mort el 1881 a l’edat de 42 anys. La major part de la seva música es va realitzar en còpies manuscrites. Poc després de la mort de Musorgsky, Rimsky-Korsakov s’encarregaria de completar, revisar i, en alguns casos, reescriure la seva música, perquè pogués finalment ser publicada. La suite “Quadres d’una Exposició” és la seva obra més extraordinària. L’única òpera completa de Musorgsky, “Boris Gudonov”, és una obra mestre del segle XIX.
El compositor més jove d’aquell grup era Rimsky-Korsakov que, a partir de 1871 va esdevenir professor de composició del Conservatori de Sant Petersburg. La sonoritat especial de l’orquestra de Rimsky es coneix a occident, sobretot, a través del “Caprici Espanyol”, la “Obertura del Festival de la Pasqua Russa”, i la suite simfònica “Sheherezade”. La brillantor particular, la claredat i el color, són portades a les màximes conseqüències en les seves obres de maduresa. Rimsky-Korsakov calculava tots els seus efectes amb molta cura. Gran part de les seves especialíssimes tècniques d’orquestració van ser detallades en excel·lents tractats. Rimsky estava més proper a Berlioz que a Wagner, i la seva manera d’utilitzar l’orquestra exercirà una poderosíssima influència en el segle XX en la música de Glazunov, Prokofiev, Stravinsky, Debussy i Ravel. Malgrat la seva reputació d’orquestrador, Rimsky invertia moltes energies en composar òperes, com “La Donzella de les Neus”, “Sadko”, “Kashchei l’Immortal” o “El Gall d’Or”, totes elles obres magistrals.
El líder de la branca cosmopolita de la música russa d’aquest període va ser Tchaikovsky, que va mantenir un gran interès per la música folklòrica. Les seves òperes depenen de la literatura i de la història del poble rus igual que les del “Grup dels Cinc”. Durant la seva carrera, Tchaikovsky va viatjar a Europa Occidental moltes vegades, i va aconseguir una reputació que mai havia assolit cap altre compositor rus. Les tres partitures per a ballet “El Llac dels Cignes”, “El Trencanous” i “La Bella Dorment”, han estat sempre en el repertori clàssic. El propi compositor considerava “La Bella Dorment” com una de les seves millors composicions. De la producció operística destaquen especialment dues obres: “Eugene Oneguin” i “La Dama de Piques”, però a Occident, Tchaikovsky és especialment conegut sobretot per la seva música orquestral. Els últims anys abans de la seva tràgica mort el 1893, que es creu que va ser un suïcidi, Tchaikovsky va realitzar importants gires concertístiques per l’estranger dirigint les seves simfonies. En la “Cinquena” i la “Sisena”, arriba a culminar l’expressivitat retòrica tant característica de les seves últimes obres.
L’any 1874 neix Arnold Schönberg. Schönberg és el músic més important del segle XX i representa el sacrifici d’allò que semblava immutable, sagrat, immanent a la naturalesa, símbol de la trinitat cristiana: la tonalitat. Aquest sacrifici obrirà les portes a la baixada als inferns del subconscient. El més sorprenent de la música de Schönberg no és la dissonància, és la patentització d’allò que havia estat amagat, que no havia estat mai expressat. Schönberg, després de destruir l’organització tonal, sent el desig biològic inevitable de refer racionalment el que la destrucció havia deixat i, després d’anys de silenci escriu les “5 Peces per a Piano” i les “Variacions per a Orquestra”. El 10 de març de 1932, Schönberg va acabar el segon acte de “Moisès i Aaron” a Barcelona. Aquesta obra, juntament amb l’“Anell del Nibelung” de Wagner, representa, tècnica i espiritualment, la música occidental més complexa que mai s’hagi pogut imaginar.
.jpg)
.jpg)
