EL BLOC DE MÚSICA

MÚSICA 81: SCHÖNBERG

2009-08-27T23:27:00.002+02:00

L’any 1874 neix Arnold Schönberg. Schönberg és el músic més important del segle XX i representa el sacrifici d’allò que semblava immutable, sagrat, immanent a la naturalesa, símbol de la trinitat cristiana: la tonalitat. Aquest sacrifici obrirà les portes a la baixada als inferns del subconscient. El més sorprenent de la música de Schönberg no és la dissonància, és la patentització d’allò que havia estat amagat, que no havia estat mai expressat. Schönberg, després de destruir l’organització tonal, sent el desig biològic inevitable de refer racionalment el que la destrucció havia deixat i, després d’anys de silenci escriu les “5 Peces per a Piano” i les “Variacions per a Orquestra”. El 10 de març de 1932, Schönberg va acabar el segon acte de “Moisès i Aaron” a Barcelona. Aquesta obra, juntament amb l’“Anell del Nibelung” de Wagner, representa, tècnica i espiritualment, la música occidental més complexa que mai s’hagi pogut imaginar.

Com a artista, Schönberg, sent que està lligat a la gran tradició, no prova de trencar amb ella sinó de continuar la gran aportació d’Occident a la cultura musical. El mètode dodecatònic és una possibilitat, no un trencament. Ara, amb el pas dels anys, ens adonem que l’esperit i la idea de la seva música és el mateix que trobem en els seus il·lustres antecessors, ha variat l’ortografia i l’aparença de la sintaxi, però l’impuls espiritual, la necessitat interna de la que parlava Kandinsky, és la mateixa que guiava les obres de Bach, Mozart, Beethoven o Wagner. Schönberg exigeix de les seves obres i de la seva vida com a músic un rigor i un esperit transcendent. Aquest rigor és el que no ha sabut mantenir la multitud d’imitadors de la seva tècnica.

L’any 1951, Schönberg mor a Los Angeles, poc temps després d’haver-li estat negat per la Fundació Guggenheim, un ajut econòmic per a poder acabar el “Moisès i Aaron” i “L’Escala de Jacob”. Dos actes de la primera obra i la primera part de la segona és el que ens en queda. En morir, juntament amb la seva música i els seus escrits musicals i teòrics (com el llibre d’harmonia dedicat a la memòria de Gustav Mahler), va deixar un llegat encara més important: un concepte ètic en el que l’estètica i la moral es confonen i esdevenen el mateix.

MÚSICA 80: STRAVINSKY

2009-08-24T23:35:00.002+02:00

Igor Stravinsky és el compositor que exemplifica gairebé totes les tendències musicals significatives de la primera meitat del segle XX. La seva influència sobre tres generacions de compositors ha estat tant gran com la que va exercir Wagner. Stravinsky va néixer a Rússia i va morir a Nova York. De les seves primeres composicions, les més importants van ser els tres ballets encarregats per Sergei Diaghilev, fundador i director del Ballet Rus. Per a Diaghilev i París, Stravinsky va escriure “L’ocell de Foc”, “Petrushka” i “La Consagració de la Primavera”. Aquesta última és la composició més famosa de principis del segle XX. “La Consagració” va tenir els efectes d’una explosió que va dispersar els elements del llenguatge musical de manera que mai s’han pogut reunir de nou com abans. L’impuls interior de Stravinsky cap a nous objectius va produir un canvi estilístic i les composicions d’aquest període inclouen els ballets “La Història del Soldat”, “Les Noces”, “Pulcinella” i l’ ”Octet” per a instruments de vent. La característica més sorprenent del nou estil és la substitució de la gran orquestra per petites combinacions. Obres com el “Ragtime”, la “Piano Rag Music” i l’ “Ebony Concert” van exemplificar el seu interès pel jazz. L’època que va des de l’ “Octet” fins a l’òpera “The Rake’s Progress” s’anomena habitualment neoclàssica. La idea de renovar un art tornant a principis i models d’èpoques passades no era nova, però l’objectiu no era fer renéixer llenguatges arcaics sinó reconèixer la tradició en el sentit en que la va definir Stravinsky: “la realitat del que persisteix”. Stravinsky també va contribuir a la literatura coral amb dues extenses composicions: l’òpera-oratori “Edip Rei” i la “Simfonia dels Salms” que és una de les grans obres del segle XX, una obra mestra de la inventiva, de l’arquitectura musical i de la devoció religiosa. En el “Canticum Sacrum” i altres composicions de la dècada de 1950 com “In Memoriam Dylan Thomas”, el ballet “Agon” i “Threni”, Stravinsky va adoptar d’una manera molt gradual, assenyada i eficaç, les tècniques de l’escola de Schönberg i Webern. Finalment , el mes de juny de 1955, Stravinsky escriu: “El 15 de setembre de 1945, el dia de la mort d’Anton Webern, hauria de ser un dia de dol per a qualsevol músic autèntic. Hem de saludar no tant sols un gran compositor sinó també un autèntic heroi. Condemnat en el seu temps a un fracàs total en un món sord d’ignorància i indiferència, ell va continuar tallant els seus diamants, els seus resplendents diamants, de les mines que només ell coneixia absolutament”.

MÚSICA 79: MESSIAEN

2009-05-17T21:54:00.002+02:00

El compositor francès més independent i genial entre Debussy i Boulez fou Olivier Messiaen. Com a mestre, va analitzar els llenguatges de Debussy, Stravinsky i Schönberg, i va deixar que cadascun dels seus alumnes tingués la llibertat necessària per a crear un llenguatge propi. Com a compositor, va intentar explicar humilment la veritat de les seves experiències. Fins i tot els crítics més aguts de Messiaen reconeixen la seva integritat. Tres de les seves obres més importants són “Harawi”, la simfonia “Turangalila”, i els “Cinc Rechants”. Messiaen va interpretar la seva obra complerta per a orgue a l’Església de la Trinitat, de París, on havia tocat amb regularitat durant 25 anys. L’any 1930 va servir l’exèrcit i, el 1940, va ser portat al camp de presoners de Görlitz. Allà va compondre i després interpretar per als seus companys empresonats, la seva obra mestra: “El quartet per a la fi dels temps”. En aquesta obra van aparèixer per primera vegada, totalment desenvolupades, les seves innovacions rítmiques. El 1942 va ser repatriat.

MÚSICA 78: HINDEMITH

2009-04-19T22:02:00.002+02:00

El més enèrgic defensor i arquitecte del nou ordre comú del període d’entreguerres va ser Paul Hindemith. El que va aconseguir va ser immens i molt valuós. La seva obra mereix ser estudiada a part de les consideracions històriques. Al principi de la seva carrera, Hindemith no era ni conservador ni consolidador, sinó un gran radical. Entre les seves obres més importants destaquen el “Tercer Quartet”, el “Primer Trio”, la gran òpera “Cardillac” i els seus “Concerts per a Viola”. Mentre va viure a Berlín, Hindemith va dedicar molt temps a la interpretació de música medieval i renaixentista, va reparar vells instruments i va fer que se’n fessin còpies. Quan va retornar a Suïssa, pels voltants de 1950, després de viatjar per tot el món, es va dedicar cada vegada més a la direcció d’orquestra, afegint l’herència del segle XIX al seu coneixement totalitzador de la música.

MÚSICA 77: BARTÓK

2009-04-09T23:45:00.001+02:00

Entre 1930 i 1950 semblava que s’anava tancant l’abisme entre la música vella i la nova. Els compositors treballaven buscant la síntesi d’ambdues. Béla Bartók és un dels grans noms de la música del segle XX. Els sis volums de peces per a piano anomenades “Microkosmos”, l’esplèndida tècnica orquestral de les “Quatre peces per a orquestra” i la “Suite de Danses”, el domini de l’escena a “El castell de Barba Blava”, “El Príncep de Fusta” i “El Mandarí Meravellós”, els “Sis quartets” per a cordes, l’orquestra de cambra a “Música per a cordes, percussió i celesta”... Tot plegat constitueix una enlluernadora successió de pàgines escrites amb una tècnica i una inventiva admirables.

Bartók es sent profundament hongarès, i aquesta influència domina les seves obres. El seu ideal fonamental és el de la fraternitat entre els pobles. Sempre lluitant contra qualsevol conflicte, sempre lluitant contra la guerra. Aquest sentit universal, a través d’una òptica particular i concreta, es transparenta en la seva música i fa que, com la de Rimsky o la de Falla, aquesta sigui universal i comprensible per a tothom.

MÚSICA 76: DEBUSSY

2009-04-01T23:59:00.003+02:00

La música francesa va ser portada a extrems imprevisibles per Claude Debussy. Kandinsky ens diu que “els músics moderns, com Debussy, creen una impressió que sovint agafen de la natura, però la tradueixen de manera purament espiritual”, és per això s’ha relacionat Debussy amb els pintors impressionistes. Avui, les diferents arts, s’alliçonen recíprocament i persegueixen moltes vegades els mateixos objectius, però seria massa pretendre, amb aquesta observació, explicar la significació de l’obra de Debussy. Malgrat les seves afinitats amb els impressionistes, Debussy es girà tant decididament cap al contingut interior que és possible trobar en les seves obres l’ànima torturada del nostre temps, vibrant de passions i d’agitació nerviosa. La figura d’aquest músic, juntament amb la d’Arnold Schönberg, és la del més revolucionari dels autors contemporanis, i un dels qui més han influït perquè apareguessin en escena colors, formes, idees i imatges que abans eren insospitades, amb una gran elegància i un gran refinament d’escriptura. L’impressionisme, més que intentar expressar sentiments o explicar algun argument, evoca un clima, una atmosfera.

MÚSICA 75: FALLA

2009-03-31T22:30:00.003+02:00

El principal compositor espanyol de començaments del segle XX fou Manuel de Falla. Les seves arrels musicals es poden situar al París de Debussy i Dukas. En l’amistat amb aquests dos músics, Falla va trobar un camí per accedir al coneixement de l’orquestra. La seva producció musical és esplèndida. Algunes de les seves obres més genials són “El Retablo de Maese Pedro”, “El Sombrero de Tres Picos” i el “Concert per a Clave”. En les seves melodies sobre textos de Gautier empra i recrea l’idioma francès, en les seves “Set Cançons Populars Espanyoles” l’idioma castellà, en la “Fantasia Bètica” per a piano, provarà de descriure el paisatge de Castella i en la seva obra inacabada “L’Atlàntida”, serà l’idioma català el que vertebrarà tot l’oratori. Falla no va deixar camins oberts ni possibilitats de continuar desenvolupant el material folklòric espanyol. Els compositors posteriors a Falla no van saber tenir el seu mateix nivell ètic, ni el rigor amb que ell tractava el material musical.

MÚSICA 74: IVES-ELGAR

2009-03-04T00:52:00.001+01:00

El primer compositor important nord-americà va ser Charles Ives. Com els primers nacionalistes russos, tampoc era músic professional, i el seu reconeixement públic no li va arribar fins la dècada del 1930, molts anys després que, aïllat i sense models, hagués creat unes obres que anticipaven alguns dels desenvolupaments més radicals de la música del segle XX.

Edward Elgar va ser el primer compositor anglès important, en més de 200 anys, que va obtenir un ampli reconeixement internacional. Elgar va compondre unes obres orquestrals excel·lents. El seu estil harmònic va derivar de Brahms i també de Wagner, i la seva música, quan combina el seu sòlid ofici artesanal amb la seva genial imaginació poètica, impressiona.

MÚSICA 73: JANÁCEK

2009-03-04T00:26:00.002+01:00

Un compositor txec de principis del segle XX, de tendències profundament nacionals, i molt més important del que sembla indicar la seva fama, va ser Leós Janácek. Va esdevenir un diligent recol·lector científic de la música folklòrica, i el seu propi estil madur va sorgir dels ritmes i les inflexions del llenguatge i les cançons dels camperols de Moràvia. El reconeixement a la seva feina va arribar l’any 1903 amb la representació de l’òpera “Jenufa”, però la seva força creadora va continuar fins al final de la seva vida. Janácek va compondre quatre òperes més, música de cambra, i molta música coral. Destaquen especialment la “Missa Glagolítica”, la rapsòdia orquestral “Taras Bulba”, i la “Simfonietta”.

MÚSICA 72: S.XX (I)

2009-03-02T23:36:00.003+01:00

Gustav Mahler comença a escriure la seva primera simfonia després de la mort de Wagner i quatre obres fonamentals, escrites entre 1907 i 1910, esdevenen el més perfecte de la seva producció: les simfonies 8, 9 i 10 i el “Cant de la Terra”. La “Novena” i la “Desena” simfonies són, possiblement, la culminació de tot el romanticisme de signe germànic. La seva última simfonia, totalment acabada però sense instrumentar, és, des del punt de vista formal, una troballa extraordinària. El compositor, abans de morir, va demanar a Alma Mahler que destruís el manuscrit. Afortunadament, la seva esposa no li va fer cas, i va salvar per a la posteritat una obra mestra de la literatura simfònica d’occident. Amb aquesta obra fantasmal i fúnebre que sembla venir d’un altre món, es tanca tota una etapa de la música europea: seran els membres de la Segona Escola de Viena, amb qui Mahler va mantenir sempre una gran amistat, els qui iniciaran nous camins.

Richard Strauss s’havia fet famós com a compositor d’òperes l’any 1905 amb “Salomé”. Els seus llenguatges harmònics complexos i dissonants van tenir una gran influència sobre el creixement posterior de l’expressionisme i de la dissolució de la tonalitat. Hans Pfitzner, per la seva banda, fou el principal compositor conservador alemany de la generació postromàntica. Se’l recorda principalment per les seves òperes, tot i que també va compondre cançons, música de cambra, i un gran concert per a violí. La seva obra mestra, i una de les òperes més extraordinàries del segle XX, és, sens dubte, “Palestrina”.

L’utilització colorística de l’harmonia que havia començat a desenvolupar Mussorgsky va culminar en la música d’Alexander Scriabin, un compositor rus del període postromàntic impossible de classificar. Era concertista de piano i va començar component nocturns, preludis i estudis a la manera de Chopin. Després, sota la influència del cromatisme de Wagner i Liszt, i dels mètodes de l’impressionisme, va desenvolupar gradualment un complex vocabulari sonor. El creixement d’aquest llenguatge es pot seguir pas a pas en les seves 10 sonates per a piano. La música d’Alexander Scriabin representa un món extraordinari, teosòfic, místic i misteriós.

MÚSICA 71: 1883

2009-02-24T23:15:00.001+01:00

La mort de Wagner i el naixement d’Anton Webern, l’any 1883, obren la gran aventura del segle XX. L’Europa de finals del segle XIX hauria estat absolutament desconeguda pels habitants del 1800. havien nascut noves nacions. La indústria, la tecnologia i la ciència havien fet progressos importantíssims. Quan Beethoven va viatjar desde Bonn fins a Viena ho va fer en cavall. Richard Strauss va poder fer el mateix viatge utilitzant el ferrocarril. Els viatges transoceànics, el telègraf, les fàbriques de ferro i acer, la llum artificial, el descobriment de les bactèries, la radioactivitat... Totes aquestes innovacions van canviar les vides i les ments de tot un continent. La fi del segle XIX va ser testimoni d’un èmfasi anti-romàntic en certs moviments tendents al naturalisme i al realisme, tant en la literatura com en les arts plàstiques. A mesura que aquest segle s’anava esvaint, cada vegada era més clar que el final de tota una tradició musical s’acostava. Els experiments radicalment nous que naixien a França, i els que estaven a punt de néixer a Viena, assenyalaven la fi de tota una era musical.

MÚSICA 70: WOLF

2009-02-24T23:11:00.002+01:00

Una figura cabdal que, d’una manera molt personal, va explorar les possibilitats de continuar amb les tradicions que aleshores començaven a semblar esgotades, va ser Hugo Wolf, amic i company de Mahler, i partidari entusiasta de la branca wagneriana durant els seus anys d’estudiant a Viena. En aquesta ciutat acabaria per instal·lar-se definitivament i portaria una vida bohèmia semblant a la de Schubert. L’art de Wolf té les seves arrels en les tradicions del Lied alemany. El seu estil musical està profundament influenciat per Schubert però, sobretot, per Schumann. En certes ocasions, però, trenca totalment amb aquesta tradició.

L’any 1888 va ser d’una productivitat extraordinària i marca l’inici de la composició ordenada dels seus llibres de cançons: les d’Eichendorff, les de Goethe, el llibre de cançons “espanyoles”, el de les “italianes”, i les genials “Cançons d’Edward Mörike”.

MÚSICA 69: MAHLER

2009-02-24T23:09:00.003+01:00

Un altre membre de la constel·lació de joves compositors que van començar la seva carrera a finals del segle XIX va ser Gustav Mahler. Després dels seus anys d’estudi en el Conservatori de Viena, va tenir diferents càrrecs a les ciutats de Kassel, Praga, Leipzig, Budapest i Hamburg. Després tornà a Viena per dirigir la Orquestra de l’Òpera de la Cort i, posteriorment, per a dirigir l’Orquestra Filharmònica de Viena. En aquells anys Mahler va fer interessantíssimes interpretacions dels mestres austro-alemanys, des de Mozart fins a Wagner. Com a compositor, Mahler, aconsegueix portar a terme els seus propòsits gairebé exclusivament en dos gèneres: la simfonia i la cançó amb acompanyament orquestral (i, de vegades, amb acompanyament pianístic). La seva “Primera Simfonia” s’estrena a Budapest. La “Tercera” és una obra en sis moviments que Mahler havia projectat com una mena de panegíric de la Creació i, per aconseguir-ho, va necessitar les forces musicals més poderoses que mai s’havien fet servir en una simfonia. Abrandat per la concepció schopenhaueriana de la música, provaria de retratar la immensitat del món natural i de l’experiència humana. Malgrat l’impressionant desplegament de forces, la seva escriptura es va anar fent cada vegada més sofisticada i selectiva, i la varietat i la novetat tímbriques van acabar per preocupar Mahler molt més que el volum total de la sonoritat orquestral.

MÚSICA 68: STRAUSS

2009-02-11T00:55:00.002+01:00

El món musical d’Alemanya i Àustria, a finals del segle XIX, estava ple de conflictes. L’afirmació estètica de la Nova Escola Alemanya s’anava acceptant poc a poc. L’únic compositor de primera fila que la desafiava era Brahms. Els preceptes de Wagner i Liszt portaven en ells mateixos una certa vaguetat, que deixava els seus seguidors sense una direcció precisa. El drama musical wagnerià semblava que havia arribat al seu punt culminant en les obres del propi Wagner.

Alguns joves compositors van emergir de la confusió i es van intentar refugiar en les tècniques del passat. Un d’aquests compositors va ser Max Reger. La gran música de Reger mai no arribaria a projectar-se definitivament fora de les fronteres d’Alemanya.

Una altra figura important que es dibuixa com un sòlid representant de l’espectre musical de la nova Alemanya és Richard Strauss, que faria ús de la proposta de Liszt del poema simfònic i que, en ple segle XX, personificaria gairebé en solitari el nou camí de l’òpera alemanya. Strauss va començar la seva carrera envoltat de l’atmosfera musical de l’Òpera de la Cort de Munich, on el seu pare era el trompa solista. A l’edat de vint anys es convertiria en el protegit de Hans Von Bülow, director de la famosa orquestra de Meiningen. Després d’una breu etapa com a successor de Bülow i posteriorment com a director a Munich i a Berlín, Strauss esdevindria un músic de saba nova, un director d’orquestra professional i cosmopolita, i també un creador que composava intensament. A la meitat de la dècada de 1880 es consoliden les seves preferències per Wagner i Liszt en les seves obres “Don Juan” i “Macbeth”. Aquest últim era el segon d’una sèrie de set composicions, pertanyents al gènere del poema simfònic, entre els que destaquen “Les Aventures de Till Eulenspiegel”, “Vida d’un Heroi” i “Així parlà Zaratustra”. La recerca d’un poder absolut i la varietat de sonoritats orquestrals en els seus poemes simfònics, van portar Strauss a buscar l’ajut de forces instrumentals tan grans que es podrien comparar amb les que es necessiten per a la interpretació de “L’Anell del Nibelung” de Wagner.

MÚSICA 67: FRANCESOS

2009-02-10T00:29:00.003+01:00

El 1871, durant la Guerra Franco-Prusiana, s’establiria a París la Societat Nacional de Música. Un dels seus fundadors va ser Camille Saint-Saëns, que havia estat educat com a organista i compositor en el Conservatori de París. Encara que primerament va ser un gran defensor de les obres de Wagner i Liszt, amb els anys se’l relacionarà més amb les forces del conservadorisme francès. De tots els compositors francesos del seu temps, va ser el qui més va mirar cap a la tradició del classicisme vienès. Els ingredients vells i nous de la seva música es fan molt evidents en la seva “Tercera Simfonia”, la “Simfonia per a Orgue”.

A l’organista i compositor d’origen belga César Franck sempre se l’ha considerat com un músic de més projecció de futur. El 1874, Franck, va escoltar el preludi de “Tristany i Isolda” de Wagner per primera vegada. Aquesta experiència sembla haver estat el factor decisiu en la seva evolució posterior cap a un llenguatge cromàtic molt intens, que es va fer evident immediatament en les seves composicions organístiques. Els últims dotze anys de la vida de César Franck van ser els més productius. Durant aquest període va escriure la major part de la música per la qual, avui, es reconeix el seu geni de gran mestre: l’oratori “Les Béatitudes”, el “Quintet amb Piano”, les “Variacions Simfòniques” i la “Simfonia en re menor”.

La personalitat més individual de tots els compositors francesos de finals del segle XIX va ser Gabriel Fauré. Va estudiar amb Saint-Saëns i es va relacionar amb la branca conservadora de la vida musical francesa, però la veritat és que Fauré va desenvolupar un estil absolutament personal que no té res a veure ni amb l’emergent classicisme francès, ni amb el llenguatge cromàtic de Wagner i Frank. Les seves obres per a piano de la dècada de 1880 denoten una influència clara de Chopin. L’obra més coneguda de Fauré és el “Requiem”, al que va dedicar aproximadament vint anys de treball, però el camp on desenvoluparia més les seves innovacions estilístiques va ser el de la cançó.

MÚSICA 66: BRUCKNER

2009-02-07T22:44:00.002+01:00

Un altre compositor que va mantenir grans lligams amb el passat, i que també va viure a Viena durant els anys de residència de Brahms a la capital austríaca, va ser Anton Bruckner. Fill d’un mestre d’escola d’una zona rural del nord d’Àustria, després d’exercir la professió del seu pare durant la seva joventut, Bruckner es convertiria en organista de la catedral de Linz i en professor del Conservatori de Viena. Durant aquells anys també va ser Organista de la Capella Imperial i professor d’un col·legi d’organistes. Una gran part de la seva obra, especialment durant els seus primers anys de composició musical, va consistir en música sacra. Un dels elements destacats de l’estil de Bruckner és la imitació de la polifonia a la manera de Palestrina.

Pels seus contemporanis i per a la posteritat, la reputació de Bruckner descansa en les seves simfonies. N’hi ha nou de numerades, l’última inacabada. La seva acceptació en els cercles musicals vienesos va ser molt lenta. El compositor havia declarat la seva admiració per Wagner i la crítica no va tenir pietat. Va haver d’esperar fins la dècada final de la seva vida per a obtenir el reconeixement del públic. El gran espai profundament estàtic i la lentitud majestuosa de les obres simfòniques de Bruckner, ha portat a molts a veure-hi la insinuació d’un ordre metafísic, un mirall de la seva religiositat, l’última demostració d’aquest ideal filosòfic que considera la forma musical com l’embolcall sensorial de l’energia psíquica, una derivació de la “representació immediata de la voluntat” de Schopenhauer, una concepció profundament idealista.

MÚSICA 65: BRAHMS

2009-02-05T22:56:00.003+01:00

L’any 1853 entra en escena un jove compositor, allunyat del cercle Wagner-Liszt, que començava a ser aclamat com a una mena de “messies” de la música. Era un músic de vint anys totalment desconegut que s’anomenava Johannes Brahms. Brahms era fill d’un humil músic d’Hamburg, i va estudiar piano i composició en aquesta ciutat. Com a conseqüència de la seva educació i del seu temperament musical, les influències clàssiques de Schumann, serien perceptibles en la seva obra durant tota la seva vida. Als 30 anys va anar a Viena, on es va instal·lar definitivament. La Orquestra Filharmònica de Viena va iniciar la seva activitat concertística regular el 1860, i el 1870 s’inaugurava la gran sala del Musikverein. A la ciutat de Mozart, Beethoven i Schubert, Brahms, sense fer cas de les noves tendències dels cercles musicals alemanys, va continuar escrivint en els gèneres i les formes tradicionals. Entre 1866 i 1872 va escriure quasi exclusivament música vocal. Aquells anys van ser testimonis de la composició del “Rèquiem Alemany”. Un any després va tornar a escriure música instrumental. El primer senyal que començava una nova etapa compositiva van ser les “Variacions sobre un tema de Haydn”. L’èxit assolit amb aquesta composició va animar Brahms a acabar la seva primera simfonia, després de gairebé vint anys de preocupacions. La idea d’una simfonia i el fantasma de les obres de Beethoven l’intimidaven. La Universitat de Breslau va concedir a Brahms un doctorat honorífic. Això demostra la convicció que aleshores ja es tenia que les principals virtuts de Brahms eren les d’un artesà fidel a la tradició. Ell va ser l’últim gran representant de la tradició clàssica i romàntica en música.

MÚSICA 64: LISZT (II)

2009-01-31T22:11:00.003+01:00

Els compositors de la segona meitat del segle XIX s’enfrontaven a una col·lecció d’idees i ideals artístics sense precedents en la història. El compositor més susceptible davant totes aquestes nocions oposades va ser el propi Franz Liszt. El 1848 va abandonar la seva carrera de virtuós per establir-se a la cort de Weimar i convertir-se en la veu incansable de la música progressista, dirigint les representacions de les obres de Wagner malgrat les pressions polítiques, i de la música de Berlioz malgrat l’apatia del públic.

El 1861 Liszt abandona Weimar per anar a Roma, on ingressa en els dominis de l’Església Catòlica. A partir d’aleshores, Liszt exercirà una atracció quasi sagrada sobre altres compositors joves com Debussy, Borodin o Grieg. Durant els últims anys d’activitat compositiva Liszt va concentrar els seus esforços en la música sacra. Dels seus dos oratoris destaca principalment el “Christus”, una de les obres més impressionants del segle XIX.

MÚSICA 63: ESCANDINAUS

2009-01-31T22:07:00.002+01:00

Tres dels quatre països escandinaus, Noruega, Suècia i Dinamarca, han estat històricament relacionats a través d’una cultura i una herència lingüística compartides. Finlàndia ha mantingut sempre una certa orientació més cap a l’Est. Durant el segle XIX, Finlàndia era un país bàsicament agrícola. El naixement i desenvolupament d’un cos significatiu de música de caràcter nacional serà obra del gran compositor Jan Sibelius.

El compositor suec més important del segle XIX serà Franz Berwald. La seva “Simfonia Singulière”, redescoberta en el segle XX, és la més sorprenent de les quatre que va compondre. Està escrita en un estil que ens recorda el Shubert de la “Gran Simfonia en Do” o la música orquestral de maduresa de Mendelssohn.

La música culta a Noruega es va desenvolupar a nivell de músic aficionat fins al segle XIX. En les últimes dècades d’aquest segle entra en escena Edward Grieg, que va atreure l’atenció musical internacional.

MÚSICA 62: RUSSOS

2009-01-31T00:04:00.004+01:00

La Rússia de finals del segle XIX era el país més gran del món. Durant el primer quart de segle, diferents compositors es van esforçar en produir una òpera de caràcter nacional. El compositor que generalment es coneix com el fundador de l’òpera russa és Mikhail Ivanovich Glinka. Un jove col·lega de Glinka era Alexander Dargomïzhsky, un compositor que va contribuir a definir les línies bàsiques de la música nacionalista. L’exemple més autèntic de Dargomïzhsky es materialitza en la seva òpera incompleta “El Convidat de Pedra”.

El “Grup dels Cinc” era una escola de compositors que defensaven la música russa i s’oposaven frontalment a les institucions musicals oficials. L’organitzador i coordinador era Balakiriev, i la resta de membres eren César Cui, enginyer militar; Alexander Borodin, investigador químic i metge; Modest Musorgsky, oficial de l’armada; i Nicolai Rimsky-Korsakov, oficial de la marina. Avui, el compositor rus més ben considerat d’aquest període és Musorgsky.

La vida desordenada de Musorgsky i la seva mort prematura, van donar com a resultat una obra dispersa formada per moltes composicions incompletes. Musorgsky era un músic que va renunciar al càrrec d’oficial de l’exèrcit i, durant la resta de la seva vida, es va dedicar a diversos treballs de caràcter servil. L’alcoholisme acceleraria la seva mort el 1881 a l’edat de 42 anys. La major part de la seva música es va realitzar en còpies manuscrites. Poc després de la mort de Musorgsky, Rimsky-Korsakov s’encarregaria de completar, revisar i, en alguns casos, reescriure la seva música, perquè pogués finalment ser publicada. La suite “Quadres d’una Exposició” és la seva obra més extraordinària. L’única òpera completa de Musorgsky, “Boris Gudonov”, és una obra mestre del segle XIX.

El compositor més jove d’aquell grup era Rimsky-Korsakov que, a partir de 1871 va esdevenir professor de composició del Conservatori de Sant Petersburg. La sonoritat especial de l’orquestra de Rimsky es coneix a occident, sobretot, a través del “Caprici Espanyol”, la “Obertura del Festival de la Pasqua Russa”, i la suite simfònica “Sheherezade”. La brillantor particular, la claredat i el color, són portades a les màximes conseqüències en les seves obres de maduresa. Rimsky-Korsakov calculava tots els seus efectes amb molta cura. Gran part de les seves especialíssimes tècniques d’orquestració van ser detallades en excel·lents tractats. Rimsky estava més proper a Berlioz que a Wagner, i la seva manera d’utilitzar l’orquestra exercirà una poderosíssima influència en el segle XX en la música de Glazunov, Prokofiev, Stravinsky, Debussy i Ravel. Malgrat la seva reputació d’orquestrador, Rimsky invertia moltes energies en composar òperes, com “La Donzella de les Neus”, “Sadko”, “Kashchei l’Immortal” o “El Gall d’Or”, totes elles obres magistrals.

El líder de la branca cosmopolita de la música russa d’aquest període va ser Tchaikovsky, que va mantenir un gran interès per la música folklòrica. Les seves òperes depenen de la literatura i de la història del poble rus igual que les del “Grup dels Cinc”. Durant la seva carrera, Tchaikovsky va viatjar a Europa Occidental moltes vegades, i va aconseguir una reputació que mai havia assolit cap altre compositor rus. Les tres partitures per a ballet “El Llac dels Cignes”, “El Trencanous” i “La Bella Dorment”, han estat sempre en el repertori clàssic. El propi compositor considerava “La Bella Dorment” com una de les seves millors composicions. De la producció operística destaquen especialment dues obres: “Eugene Oneguin” i “La Dama de Piques”, però a Occident, Tchaikovsky és especialment conegut sobretot per la seva música orquestral. Els últims anys abans de la seva tràgica mort el 1893, que es creu que va ser un suïcidi, Tchaikovsky va realitzar importants gires concertístiques per l’estranger dirigint les seves simfonies. En la “Cinquena” i la “Sisena”, arriba a culminar l’expressivitat retòrica tant característica de les seves últimes obres.

MÚSICA 61: DVORAK

2009-01-29T21:50:00.003+01:00

Quan Smetana es va convertir en director del Teatre Provisional de Praga, el viola principal de l’orquestra era un jove músic provinent del nord del país: Antonin Dvorak. Després de rebre l’educació habitual d’un compositor de música sacra a l’Escola d’Orgue de Praga, Dvorak va començar a demostrar una gran facilitat compositiva. Es va guanyar una fama considerable en un moment en el que ja havia arribat a la maduresa com a compositor. Els seus últims viatges a Anglaterra i a Rússia, així com la seva estada de tres anys als Estats Units, serviran perquè se’l consideri un dels compositors més admirats de tot el món, un reconeixement sense precedents per a un artista provinent d’una nació de les anomenades “perifèriques”. Moltes de les seves obres més conegudes van ser composades durant la seva estada a Nova York com a director del Conservatori Nacional de Música. La més famosa és la seva novena simfonia, “La Simfonia del Nou Món”. Molts han intentat veure en aquesta música influències específiques i concretes de l’ambient americà que l’envoltava. S’ha dit sovint que hi ha una similitud entre el primer tema del primer moviment i l’espiritual negre “Swing Low, Sweet Chariot”, però és difícil precisar fins a quin punt, els contactes que va tenir amb la música popular americana, van exercir una influència sobre el seu estil. La gran invenció melòdica de Dvorak i el seu enorme talent per a la varietat d’efectes orquestrals sempre han exercit una poderosa atracció.

MÚSICA 60: SMETANA

2009-01-28T23:28:00.002+01:00

El nacionalisme era una força cada vegada més poderosa en la vida i la cultura del segle XIX a Europa. En la música, aquest nou esperit, es va materialitzar de diverses maneres: per exemple, en la glorificació que va fer Wagner del mite germànic, o en la utilització per part de Verdi de certs arguments amb finalitats polítiques. En el nacionalisme també es pot apreciar un nou entusiasme per la cançó i el ball folklòrics: la utilització de velles cançons angleses per part de Weber a “El Caçador Furtiu”, o el desenvolupament del vals a Viena. És evident que, els efectes del nacionalisme en la música, van ser molt més poderosos en les nacions europees emergents que en les que ja estaven establertes i reconegudes.

A Bohèmia, el músic que intenta conscientment crear un art musical específicament nacional és Bedrich Smetana, un compositor i pianista emigrat que havia treballat a Suècia en l’època de la derrota dels exèrcits austríacs a mans de Napoleó III. Va compondre vuit òperes amb llibrets en llengua Txeca. “Els Brandenburguesos a Bohèmia”, “Dalibor” i “Libuse” són obres serioses amb arguments trets de la història i les llegendes de Bohèmia. Les seves obres còmiques tingueren millor acollida. L’èxit de “La Núvia Venuda” va eclipsar la resta de les seves òperes.

La música orquestral més important i significativa de Smetana és el cicle èpic de sis poemes simfònics “La Meva Pàtria”. Aquesta música està plena de procediments programàtics, imitacions del poderós so de la batalla, dels rierols que porten les seves aigües fins al Moldawa, i del retrobament dels camperols per les seves ribes. S’ha dit moltes vegades que Smetana fou el fundador del nacionalisme musical bohemi. Si hi ha alguna cosa certa en això és que el seu idioma personal aglutinava una sèrie d’elements dispersos, alguns d’ells a imitació de la música folklòrica, i va acabar per convertir-se en l’únic idioma representatiu de la cultura musical de la seva nació.

MÚSICA 59: ÒPERA (III)

2009-01-11T23:29:00.003+01:00

Giacomo Puccini, descendent de quatre generacions de músics, iniciaria la seva carrera operística el 1883. “Edgar” va ser interpretada per primera vegada a La Scala i l’estrena de “Manon Lescaut” es va celebrar a Torí. El seu gran èxit internacional fou “La Bohème”. Aquest drama sobre l’artista de talent que passa gana i viu al Barri Llatí de París, i sobretot el retrat de la càndida Mimí, ha estat un dels preferits de tots els públics des del dia de la seva estrena. Mentre “La Bohème” triomfava, Puccini es va posar a treballar en un nou projecte, “La Tosca”, un drama violent que es desenvolupa a Roma durant les guerres napoleòniques. En ple segle XX compon “Madame Butterfly” i “Turandot”.

Durant la segona meitat del segle XIX França no va tenir cap compositor d’òpera comparable en prestigi i en seguidors als dos gegants Wagner i Verdi. El compositor més conegut és Charles Gounod que, durant una carrera molt activa, escriu gran quantitat de música sacra, moltes peces per a piano, conjunts instrumentals i cançons. En el terreny de l’òpera, el gran triomf de Gounod va ser “Faust”, l’obra mestra de Goethe que conté greus implicacions filosòfiques i religioses. “Faust” es va estrenar a París el 1859.

Un altre compositor francès important va ser Georges Bizet. La seva carrera com a compositor d’òpera va començar amb “Els pescadors de perles” i, tres mesos abans de la seva mort es va estrenar “Carmen”. Aquesta obra va ser mal rebuda per part del públic i la premsa, el seu argument i la seva acció es van jutjar com massa realistes, i la seva música fou acusada de “poc melodiosa” i, fins i tot, de “wagneriana”.

MÚSICA 58: VERDI

2009-01-01T23:39:00.002+01:00

A Itàlia, com a Alemanya, la unificació nacional va ser un procés lent i problemàtic. Una figura molt important en tots aquests esdeveniments va ser el compositor Giuseppe Verdi. Nascut a Parma, Verdi va rebre les seves primeres lliçons al poble veí de Busseto i, l’any 1839, fixaria la seva residència a Milà. “Nabucco” és el primer triomf de Verdi. La política fou un factor essencial d’aquest èxit tan espectacular. Els hebreus del segle VI a.C. volien posar fi a la seva captivitat a Babilònia, i els italians van associar aquests fets amb la seva pròpia situació històrica. “Rigoletto”, “Il Trovatore” i “La Traviata” estan, encara avui, entre les òperes de més gran èxit de la història.

Amb “Aida”, Verdi aconseguiria un triomf brillant en tots els camps: aquesta obra representa una síntesi del millor de les tradicions italiana i francesa, i inicia el període final de la seva carrera. Després d’”Aida”, Verdi, amb 58 anys, passa llargues temporades a la seva casa de Busseto i no vol compondre cap més òpera, però la mort del poeta Alessandro Manzoni, a qui Verdi admirava enormement, el va portar a considerar una obra d’un caràcter molt diferent. L’abril de l’any següent ja estava acabada la seva grandiosa “Missa de Rèquiem” a la memòria de Manzoni. L’any 1879, Verdi afronta amb seriositat un nou projecte operístic: “Othello” de Shakespeare. Amb 73 anys, estrena “Othello” a “La Scala” de Milà.

Si existeix un únic principi que governi l’activitat operística de finals del segle XIX, aquest és, sens dubte, la recerca de la continuïtat musical. Tot i amb això, Verdi tenia raó quan negava les influències wagnerianes en les seves òperes de l’últim període. L’orquestra de Verdi no assumeix mai el paper preponderant que aquesta té en els drames de Wagner. Això és cert també a la seva última obra mestra: “Falstaff”. En aquesta obra, la seva segona i última òpera còmica, utilitza els seus poders de caracterització musical perfectament madurs, al servei d’una obra que prové de la tradició “buffa” de Mozart i Rossini. Finalitza l’òpera amb una fuga sobre les paraules “tot en el món és una broma”. Amb això Verdi posava punt i final a la seva carrera, amb un desplegament de virtuosisme musical ple de la força dramàtica que sempre havia caracteritzat la seva obra.

MÚSICA 57: WAGNER

2008-12-30T23:47:00.002+01:00

Les tradicions musicals alemanyes que posaven la seva vista en Beethoven semblaven estar en un carrer sense sortida, però hi havia un camp musical relativament verge: no hi havia òperes convincents successores de les de Carl Maria von Weber. Serà precisament aquí, sota un nacionalisme cada vegada més determinant, on la música alemanya realitzarà les seves conquestes més essencials. La personalitat més important de la vida operística de les províncies alemanyes de finals dels anys trenta, va ser aquell jove compositor i director de gran personalitat, que amb el pas dels temps acabaria per convertir-se en l’artífex d’una autèntica revolució en la música dramàtica de tota Europa: Richard Wagner.

La família de Wagner es dedicava al teatre i el jove compositor va establir contacte amb l’escena alemanya a Dresde (ciutat en que va viure durant la seva infantesa), i a Leipzig (la ciutat en que va néixer). Durant la seva adolescència Wagner va ser un lector voraç de partitures musicals, sobre tot de les obres de Beethoven. L’estiu de 1839, Wagner, la seva dona Minna i la seva filla petita, abandonen la ciutat de Riga en la foscor de la nit, escapant dels seus deutes. Anaven a París, on Wagner esperava poder escriure una gran òpera d’estil francès sobre un llibret que portava amb ell: “Rienzi”. Una tempesta va portar al vaixell on viatjaven cap a un petit port de la costa noruega, i va ser aleshores quan Wagner es va veure temptat d’escriure un drama sobre vaixells i turmentes enmig del mar. Aquestes idees es convertirien en la seva òpera “L’Holandès Errant”.

Durant l’època de director d’orquestra a Dresde, Wagner va compondre dues òperes més: “Tannhaüser” i “Lohengrin”. La característica més coneguda de les obres de Wagner és l’anomenat “leitmotiv” o “motiu conductor”. Gràcies a l’ús extensiu del “leitmotiv”, els esdeveniments, les persones, els objectes i les idees que apareixien en el drama són assenyalats a través de motius musicals específics.

El 1848, Wagner havia fet un esborrany d’un drama basat en intensíssimes lectures sobre mitologia germànica, era el seu cicle monumental titulat “L’Anell del Nibelung”. El 1853, aquest gegantí projecte literari estava acabat: eren quatre llibrets amb els títols de “L’Or del Rihn”, “Siegfried”, “La Walkiria” i “El Capvespre dels Deus”. Va acabar la música de “L’Or de Rihn” el mes de maig de 1854, la de “La Walkiria” a finals d’abril de 1856, i amb poc menys d’un any posaria gairebé punt i final també a “Siegfried”. Fou aleshores quan, abatut per les poques possibilitats de veure alguna vegada representada la seva monumental tetralogia, abandona aquest projecte durant un període de 12 anys. Fins el 1874 no acabarà “El Capvespre dels Deus”.

Quan abandona el seu treball a “L’Anell”, Wagner inicia la composició d’un projecte operístic rebuscant en la mitologia medieval. Aquest serà l’origen de la faula de “Tristany i Isolda”, víctimes de les circumstàncies i del destí, l’amor dels quals era tant perfecte com impossible. Aquesta narració en mans de Wagner es converteix en un drama psicològic de gran intensitat que, al principi, havia de tenir unes proporcions modestes, però que a mesura que avançava anava adquirint enormes proporcions. L’estiu de 1859, el compositor tenia tres òperes i mitja amb poques possibilitats de ser representades, i el públic no sabia res de la seva música des el “Tanhaüser” i el “Lohengrin”. Els cinc anys següents van ser especialment durs. Anava de ciutat en ciutat intentant aconseguir alguna representació o publicació de les seves obres sense èxit, i s’havia endeutat amb els seus coneguts. Enmig de tots aquests problemes Wagner compon una nova òpera, “Els Mestres Cantaires de Nuremberg”, i el mes de març de 1864, Ludwig II, un jove de 18 anys partidari de les teories wagnerianes, puja al tron de Baviera. El mes de maig va a buscar Wagner i es fa càrrec dels seus deutes, li concedeix una anualitat molt atractiva, una residència en una petita vil·la propera al llac Starnberg, i una luxosa casa a Munich. Sentint-se en possessió d’un poder quasi il·limitat, Wagner va continuar immediatament els seus plans a “L’Anell”.

A partir de 1866 va començar a pensar en fundar un teatre expressament dissenyat per a la representació de les seves obres. Amb escàs recolzament financer, les obres es van iniciar el 1872 en un poble anomenat Bayreuth. El primer festival es va fer l’agost de 1876 amb l’estrena integral de “L’Anell del Nibelung”. Wagner escriuria una òpera més, “Parsifal”, un any abans de la seva mort. La llegenda del Sant Graal adquiria ara una nova religiositat. Ens presenta una història de renunciació i de redempció en què es barregen alguns símbols del misticisme cristià amb reflexions pessimistes que es relacionen amb la filosofia de Schopenhauer.

Després de la seva mort, el 1883, la polèmica sobre les seves obres i les seves teories ocupa totes les discussions musicals d’Europa. Wagner exercia una influència tal sobre els compositors d’òpera alemanys, que només pot ser comparada a la que exercia Beethoven sobre els compositors de música simfònica de principis del segle XIX. L’exemple de Wagner va trobar seguidors, però la impressionant magnitud del fenomen va arribar a paralitzar l’intent de realitzar proeses semblants.