MÚSICA 78: HINDEMITH

El més enèrgic defensor i arquitecte del nou ordre comú del període d’entreguerres va ser Paul Hindemith. El que va aconseguir va ser immens i molt valuós. La seva obra mereix ser estudiada a part de les consideracions històriques. Al principi de la seva carrera, Hindemith no era ni conservador ni consolidador, sinó un gran radical. Entre les seves obres més importants destaquen el “Tercer Quartet”, el “Primer Trio”, la gran òpera “Cardillac” i els seus “Concerts per a Viola”. Mentre va viure a Berlín, Hindemith va dedicar molt temps a la interpretació de música medieval i renaixentista, va reparar vells instruments i va fer que se’n fessin còpies. Quan va retornar a Suïssa, pels voltants de 1950, després de viatjar per tot el món, es va dedicar cada vegada més a la direcció d’orquestra, afegint l’herència del segle XIX al seu coneixement totalitzador de la música.

MÚSICA 77: BARTÓK

Entre 1930 i 1950 semblava que s’anava tancant l’abisme entre la música vella i la nova. Els compositors treballaven buscant la síntesi d’ambdues. Béla Bartók és un dels grans noms de la música del segle XX. Els sis volums de peces per a piano anomenades “Microkosmos”, l’esplèndida tècnica orquestral de les “Quatre peces per a orquestra” i la “Suite de Danses”, el domini de l’escena a “El castell de Barba Blava”, “El Príncep de Fusta” i “El Mandarí Meravellós”, els “Sis quartets” per a cordes, l’orquestra de cambra a “Música per a cordes, percussió i celesta”... Tot plegat constitueix una enlluernadora successió de pàgines escrites amb una tècnica i una inventiva admirables.

Bartók es sent profundament hongarès, i aquesta influència domina les seves obres. El seu ideal fonamental és el de la fraternitat entre els pobles. Sempre lluitant contra qualsevol conflicte, sempre lluitant contra la guerra. Aquest sentit universal, a través d’una òptica particular i concreta, es transparenta en la seva música i fa que, com la de Rimsky o la de Falla, aquesta sigui universal i comprensible per a tothom.

MÚSICA 76: DEBUSSY

La música francesa va ser portada a extrems imprevisibles per Claude Debussy. Kandinsky ens diu que “els músics moderns, com Debussy, creen una impressió que sovint agafen de la natura, però la tradueixen de manera purament espiritual”, és per això s’ha relacionat Debussy amb els pintors impressionistes. Avui, les diferents arts, s’alliçonen recíprocament i persegueixen moltes vegades els mateixos objectius, però seria massa pretendre, amb aquesta observació, explicar la significació de l’obra de Debussy. Malgrat les seves afinitats amb els impressionistes, Debussy es girà tant decididament cap al contingut interior que és possible trobar en les seves obres l’ànima torturada del nostre temps, vibrant de passions i d’agitació nerviosa. La figura d’aquest músic, juntament amb la d’Arnold Schönberg, és la del més revolucionari dels autors contemporanis, i un dels qui més han influït perquè apareguessin en escena colors, formes, idees i imatges que abans eren insospitades, amb una gran elegància i un gran refinament d’escriptura. L’impressionisme, més que intentar expressar sentiments o explicar algun argument, evoca un clima, una atmosfera.