MÚSICA 75: FALLA

El principal compositor espanyol de començaments del segle XX fou Manuel de Falla. Les seves arrels musicals es poden situar al París de Debussy i Dukas. En l’amistat amb aquests dos músics, Falla va trobar un camí per accedir al coneixement de l’orquestra. La seva producció musical és esplèndida. Algunes de les seves obres més genials són “El Retablo de Maese Pedro”, “El Sombrero de Tres Picos” i el “Concert per a Clave”. En les seves melodies sobre textos de Gautier empra i recrea l’idioma francès, en les seves “Set Cançons Populars Espanyoles” l’idioma castellà, en la “Fantasia Bètica” per a piano, provarà de descriure el paisatge de Castella i en la seva obra inacabada “L’Atlàntida”, serà l’idioma català el que vertebrarà tot l’oratori. Falla no va deixar camins oberts ni possibilitats de continuar desenvolupant el material folklòric espanyol. Els compositors posteriors a Falla no van saber tenir el seu mateix nivell ètic, ni el rigor amb que ell tractava el material musical.

MÚSICA 74: IVES-ELGAR

El primer compositor important nord-americà va ser Charles Ives. Com els primers nacionalistes russos, tampoc era músic professional, i el seu reconeixement públic no li va arribar fins la dècada del 1930, molts anys després que, aïllat i sense models, hagués creat unes obres que anticipaven alguns dels desenvolupaments més radicals de la música del segle XX.

Edward Elgar va ser el primer compositor anglès important, en més de 200 anys, que va obtenir un ampli reconeixement internacional. Elgar va compondre unes obres orquestrals excel·lents. El seu estil harmònic va derivar de Brahms i també de Wagner, i la seva música, quan combina el seu sòlid ofici artesanal amb la seva genial imaginació poètica, impressiona.

MÚSICA 73: JANÁCEK

Un compositor txec de principis del segle XX, de tendències profundament nacionals, i molt més important del que sembla indicar la seva fama, va ser Leós Janácek. Va esdevenir un diligent recol·lector científic de la música folklòrica, i el seu propi estil madur va sorgir dels ritmes i les inflexions del llenguatge i les cançons dels camperols de Moràvia. El reconeixement a la seva feina va arribar l’any 1903 amb la representació de l’òpera “Jenufa”, però la seva força creadora va continuar fins al final de la seva vida. Janácek va compondre quatre òperes més, música de cambra, i molta música coral. Destaquen especialment la “Missa Glagolítica”, la rapsòdia orquestral “Taras Bulba”, i la “Simfonietta”.

MÚSICA 72: S.XX (I)

Gustav Mahler comença a escriure la seva primera simfonia després de la mort de Wagner i quatre obres fonamentals, escrites entre 1907 i 1910, esdevenen el més perfecte de la seva producció: les simfonies 8, 9 i 10 i el “Cant de la Terra”. La “Novena” i la “Desena” simfonies són, possiblement, la culminació de tot el romanticisme de signe germànic. La seva última simfonia, totalment acabada però sense instrumentar, és, des del punt de vista formal, una troballa extraordinària. El compositor, abans de morir, va demanar a Alma Mahler que destruís el manuscrit. Afortunadament, la seva esposa no li va fer cas, i va salvar per a la posteritat una obra mestra de la literatura simfònica d’occident. Amb aquesta obra fantasmal i fúnebre que sembla venir d’un altre món, es tanca tota una etapa de la música europea: seran els membres de la Segona Escola de Viena, amb qui Mahler va mantenir sempre una gran amistat, els qui iniciaran nous camins.

Richard Strauss s’havia fet famós com a compositor d’òperes l’any 1905 amb “Salomé”. Els seus llenguatges harmònics complexos i dissonants van tenir una gran influència sobre el creixement posterior de l’expressionisme i de la dissolució de la tonalitat. Hans Pfitzner, per la seva banda, fou el principal compositor conservador alemany de la generació postromàntica. Se’l recorda principalment per les seves òperes, tot i que també va compondre cançons, música de cambra, i un gran concert per a violí. La seva obra mestra, i una de les òperes més extraordinàries del segle XX, és, sens dubte, “Palestrina”.

L’utilització colorística de l’harmonia que havia començat a desenvolupar Mussorgsky va culminar en la música d’Alexander Scriabin, un compositor rus del període postromàntic impossible de classificar. Era concertista de piano i va començar component nocturns, preludis i estudis a la manera de Chopin. Després, sota la influència del cromatisme de Wagner i Liszt, i dels mètodes de l’impressionisme, va desenvolupar gradualment un complex vocabulari sonor. El creixement d’aquest llenguatge es pot seguir pas a pas en les seves 10 sonates per a piano. La música d’Alexander Scriabin representa un món extraordinari, teosòfic, místic i misteriós.