MÚSICA 71: 1883

La mort de Wagner i el naixement d’Anton Webern, l’any 1883, obren la gran aventura del segle XX. L’Europa de finals del segle XIX hauria estat absolutament desconeguda pels habitants del 1800. havien nascut noves nacions. La indústria, la tecnologia i la ciència havien fet progressos importantíssims. Quan Beethoven va viatjar desde Bonn fins a Viena ho va fer en cavall. Richard Strauss va poder fer el mateix viatge utilitzant el ferrocarril. Els viatges transoceànics, el telègraf, les fàbriques de ferro i acer, la llum artificial, el descobriment de les bactèries, la radioactivitat... Totes aquestes innovacions van canviar les vides i les ments de tot un continent. La fi del segle XIX va ser testimoni d’un èmfasi anti-romàntic en certs moviments tendents al naturalisme i al realisme, tant en la literatura com en les arts plàstiques. A mesura que aquest segle s’anava esvaint, cada vegada era més clar que el final de tota una tradició musical s’acostava. Els experiments radicalment nous que naixien a França, i els que estaven a punt de néixer a Viena, assenyalaven la fi de tota una era musical.

MÚSICA 70: WOLF

Una figura cabdal que, d’una manera molt personal, va explorar les possibilitats de continuar amb les tradicions que aleshores començaven a semblar esgotades, va ser Hugo Wolf, amic i company de Mahler, i partidari entusiasta de la branca wagneriana durant els seus anys d’estudiant a Viena. En aquesta ciutat acabaria per instal·lar-se definitivament i portaria una vida bohèmia semblant a la de Schubert. L’art de Wolf té les seves arrels en les tradicions del Lied alemany. El seu estil musical està profundament influenciat per Schubert però, sobretot, per Schumann. En certes ocasions, però, trenca totalment amb aquesta tradició.

L’any 1888 va ser d’una productivitat extraordinària i marca l’inici de la composició ordenada dels seus llibres de cançons: les d’Eichendorff, les de Goethe, el llibre de cançons “espanyoles”, el de les “italianes”, i les genials “Cançons d’Edward Mörike”.

MÚSICA 69: MAHLER

Un altre membre de la constel·lació de joves compositors que van començar la seva carrera a finals del segle XIX va ser Gustav Mahler. Després dels seus anys d’estudi en el Conservatori de Viena, va tenir diferents càrrecs a les ciutats de Kassel, Praga, Leipzig, Budapest i Hamburg. Després tornà a Viena per dirigir la Orquestra de l’Òpera de la Cort i, posteriorment, per a dirigir l’Orquestra Filharmònica de Viena. En aquells anys Mahler va fer interessantíssimes interpretacions dels mestres austro-alemanys, des de Mozart fins a Wagner. Com a compositor, Mahler, aconsegueix portar a terme els seus propòsits gairebé exclusivament en dos gèneres: la simfonia i la cançó amb acompanyament orquestral (i, de vegades, amb acompanyament pianístic). La seva “Primera Simfonia” s’estrena a Budapest. La “Tercera” és una obra en sis moviments que Mahler havia projectat com una mena de panegíric de la Creació i, per aconseguir-ho, va necessitar les forces musicals més poderoses que mai s’havien fet servir en una simfonia. Abrandat per la concepció schopenhaueriana de la música, provaria de retratar la immensitat del món natural i de l’experiència humana. Malgrat l’impressionant desplegament de forces, la seva escriptura es va anar fent cada vegada més sofisticada i selectiva, i la varietat i la novetat tímbriques van acabar per preocupar Mahler molt més que el volum total de la sonoritat orquestral.

MÚSICA 68: STRAUSS

El món musical d’Alemanya i Àustria, a finals del segle XIX, estava ple de conflictes. L’afirmació estètica de la Nova Escola Alemanya s’anava acceptant poc a poc. L’únic compositor de primera fila que la desafiava era Brahms. Els preceptes de Wagner i Liszt portaven en ells mateixos una certa vaguetat, que deixava els seus seguidors sense una direcció precisa. El drama musical wagnerià semblava que havia arribat al seu punt culminant en les obres del propi Wagner.

Alguns joves compositors van emergir de la confusió i es van intentar refugiar en les tècniques del passat. Un d’aquests compositors va ser Max Reger. La gran música de Reger mai no arribaria a projectar-se definitivament fora de les fronteres d’Alemanya.

Una altra figura important que es dibuixa com un sòlid representant de l’espectre musical de la nova Alemanya és Richard Strauss, que faria ús de la proposta de Liszt del poema simfònic i que, en ple segle XX, personificaria gairebé en solitari el nou camí de l’òpera alemanya. Strauss va començar la seva carrera envoltat de l’atmosfera musical de l’Òpera de la Cort de Munich, on el seu pare era el trompa solista. A l’edat de vint anys es convertiria en el protegit de Hans Von Bülow, director de la famosa orquestra de Meiningen. Després d’una breu etapa com a successor de Bülow i posteriorment com a director a Munich i a Berlín, Strauss esdevindria un músic de saba nova, un director d’orquestra professional i cosmopolita, i també un creador que composava intensament. A la meitat de la dècada de 1880 es consoliden les seves preferències per Wagner i Liszt en les seves obres “Don Juan” i “Macbeth”. Aquest últim era el segon d’una sèrie de set composicions, pertanyents al gènere del poema simfònic, entre els que destaquen “Les Aventures de Till Eulenspiegel”, “Vida d’un Heroi” i “Així parlà Zaratustra”. La recerca d’un poder absolut i la varietat de sonoritats orquestrals en els seus poemes simfònics, van portar Strauss a buscar l’ajut de forces instrumentals tan grans que es podrien comparar amb les que es necessiten per a la interpretació de “L’Anell del Nibelung” de Wagner.

MÚSICA 67: FRANCESOS

El 1871, durant la Guerra Franco-Prusiana, s’establiria a París la Societat Nacional de Música. Un dels seus fundadors va ser Camille Saint-Saëns, que havia estat educat com a organista i compositor en el Conservatori de París. Encara que primerament va ser un gran defensor de les obres de Wagner i Liszt, amb els anys se’l relacionarà més amb les forces del conservadorisme francès. De tots els compositors francesos del seu temps, va ser el qui més va mirar cap a la tradició del classicisme vienès. Els ingredients vells i nous de la seva música es fan molt evidents en la seva “Tercera Simfonia”, la “Simfonia per a Orgue”.

A l’organista i compositor d’origen belga César Franck sempre se l’ha considerat com un músic de més projecció de futur. El 1874, Franck, va escoltar el preludi de “Tristany i Isolda” de Wagner per primera vegada. Aquesta experiència sembla haver estat el factor decisiu en la seva evolució posterior cap a un llenguatge cromàtic molt intens, que es va fer evident immediatament en les seves composicions organístiques. Els últims dotze anys de la vida de César Franck van ser els més productius. Durant aquest període va escriure la major part de la música per la qual, avui, es reconeix el seu geni de gran mestre: l’oratori “Les Béatitudes”, el “Quintet amb Piano”, les “Variacions Simfòniques” i la “Simfonia en re menor”.

La personalitat més individual de tots els compositors francesos de finals del segle XIX va ser Gabriel Fauré. Va estudiar amb Saint-Saëns i es va relacionar amb la branca conservadora de la vida musical francesa, però la veritat és que Fauré va desenvolupar un estil absolutament personal que no té res a veure ni amb l’emergent classicisme francès, ni amb el llenguatge cromàtic de Wagner i Frank. Les seves obres per a piano de la dècada de 1880 denoten una influència clara de Chopin. L’obra més coneguda de Fauré és el “Requiem”, al que va dedicar aproximadament vint anys de treball, però el camp on desenvoluparia més les seves innovacions estilístiques va ser el de la cançó.

MÚSICA 66: BRUCKNER

Un altre compositor que va mantenir grans lligams amb el passat, i que també va viure a Viena durant els anys de residència de Brahms a la capital austríaca, va ser Anton Bruckner. Fill d’un mestre d’escola d’una zona rural del nord d’Àustria, després d’exercir la professió del seu pare durant la seva joventut, Bruckner es convertiria en organista de la catedral de Linz i en professor del Conservatori de Viena. Durant aquells anys també va ser Organista de la Capella Imperial i professor d’un col·legi d’organistes. Una gran part de la seva obra, especialment durant els seus primers anys de composició musical, va consistir en música sacra. Un dels elements destacats de l’estil de Bruckner és la imitació de la polifonia a la manera de Palestrina.

Pels seus contemporanis i per a la posteritat, la reputació de Bruckner descansa en les seves simfonies. N’hi ha nou de numerades, l’última inacabada. La seva acceptació en els cercles musicals vienesos va ser molt lenta. El compositor havia declarat la seva admiració per Wagner i la crítica no va tenir pietat. Va haver d’esperar fins la dècada final de la seva vida per a obtenir el reconeixement del públic. El gran espai profundament estàtic i la lentitud majestuosa de les obres simfòniques de Bruckner, ha portat a molts a veure-hi la insinuació d’un ordre metafísic, un mirall de la seva religiositat, l’última demostració d’aquest ideal filosòfic que considera la forma musical com l’embolcall sensorial de l’energia psíquica, una derivació de la “representació immediata de la voluntat” de Schopenhauer, una concepció profundament idealista.

MÚSICA 65: BRAHMS

L’any 1853 entra en escena un jove compositor, allunyat del cercle Wagner-Liszt, que començava a ser aclamat com a una mena de “messies” de la música. Era un músic de vint anys totalment desconegut que s’anomenava Johannes Brahms. Brahms era fill d’un humil músic d’Hamburg, i va estudiar piano i composició en aquesta ciutat. Com a conseqüència de la seva educació i del seu temperament musical, les influències clàssiques de Schumann, serien perceptibles en la seva obra durant tota la seva vida. Als 30 anys va anar a Viena, on es va instal·lar definitivament. La Orquestra Filharmònica de Viena va iniciar la seva activitat concertística regular el 1860, i el 1870 s’inaugurava la gran sala del Musikverein. A la ciutat de Mozart, Beethoven i Schubert, Brahms, sense fer cas de les noves tendències dels cercles musicals alemanys, va continuar escrivint en els gèneres i les formes tradicionals. Entre 1866 i 1872 va escriure quasi exclusivament música vocal. Aquells anys van ser testimonis de la composició del “Rèquiem Alemany”. Un any després va tornar a escriure música instrumental. El primer senyal que començava una nova etapa compositiva van ser les “Variacions sobre un tema de Haydn”. L’èxit assolit amb aquesta composició va animar Brahms a acabar la seva primera simfonia, després de gairebé vint anys de preocupacions. La idea d’una simfonia i el fantasma de les obres de Beethoven l’intimidaven. La Universitat de Breslau va concedir a Brahms un doctorat honorífic. Això demostra la convicció que aleshores ja es tenia que les principals virtuts de Brahms eren les d’un artesà fidel a la tradició. Ell va ser l’últim gran representant de la tradició clàssica i romàntica en música.