MÚSICA 64: LISZT (II)

Els compositors de la segona meitat del segle XIX s’enfrontaven a una col·lecció d’idees i ideals artístics sense precedents en la història. El compositor més susceptible davant totes aquestes nocions oposades va ser el propi Franz Liszt. El 1848 va abandonar la seva carrera de virtuós per establir-se a la cort de Weimar i convertir-se en la veu incansable de la música progressista, dirigint les representacions de les obres de Wagner malgrat les pressions polítiques, i de la música de Berlioz malgrat l’apatia del públic.

El 1861 Liszt abandona Weimar per anar a Roma, on ingressa en els dominis de l’Església Catòlica. A partir d’aleshores, Liszt exercirà una atracció quasi sagrada sobre altres compositors joves com Debussy, Borodin o Grieg. Durant els últims anys d’activitat compositiva Liszt va concentrar els seus esforços en la música sacra. Dels seus dos oratoris destaca principalment el “Christus”, una de les obres més impressionants del segle XIX.

MÚSICA 63: ESCANDINAUS

Tres dels quatre països escandinaus, Noruega, Suècia i Dinamarca, han estat històricament relacionats a través d’una cultura i una herència lingüística compartides. Finlàndia ha mantingut sempre una certa orientació més cap a l’Est. Durant el segle XIX, Finlàndia era un país bàsicament agrícola. El naixement i desenvolupament d’un cos significatiu de música de caràcter nacional serà obra del gran compositor Jan Sibelius.

El compositor suec més important del segle XIX serà Franz Berwald. La seva “Simfonia Singulière”, redescoberta en el segle XX, és la més sorprenent de les quatre que va compondre. Està escrita en un estil que ens recorda el Shubert de la “Gran Simfonia en Do” o la música orquestral de maduresa de Mendelssohn.

La música culta a Noruega es va desenvolupar a nivell de músic aficionat fins al segle XIX. En les últimes dècades d’aquest segle entra en escena Edward Grieg, que va atreure l’atenció musical internacional.

MÚSICA 62: RUSSOS

La Rússia de finals del segle XIX era el país més gran del món. Durant el primer quart de segle, diferents compositors es van esforçar en produir una òpera de caràcter nacional. El compositor que generalment es coneix com el fundador de l’òpera russa és Mikhail Ivanovich Glinka. Un jove col·lega de Glinka era Alexander Dargomïzhsky, un compositor que va contribuir a definir les línies bàsiques de la música nacionalista. L’exemple més autèntic de Dargomïzhsky es materialitza en la seva òpera incompleta “El Convidat de Pedra”.

El “Grup dels Cinc” era una escola de compositors que defensaven la música russa i s’oposaven frontalment a les institucions musicals oficials. L’organitzador i coordinador era Balakiriev, i la resta de membres eren César Cui, enginyer militar; Alexander Borodin, investigador químic i metge; Modest Musorgsky, oficial de l’armada; i Nicolai Rimsky-Korsakov, oficial de la marina. Avui, el compositor rus més ben considerat d’aquest període és Musorgsky.

La vida desordenada de Musorgsky i la seva mort prematura, van donar com a resultat una obra dispersa formada per moltes composicions incompletes. Musorgsky era un músic que va renunciar al càrrec d’oficial de l’exèrcit i, durant la resta de la seva vida, es va dedicar a diversos treballs de caràcter servil. L’alcoholisme acceleraria la seva mort el 1881 a l’edat de 42 anys. La major part de la seva música es va realitzar en còpies manuscrites. Poc després de la mort de Musorgsky, Rimsky-Korsakov s’encarregaria de completar, revisar i, en alguns casos, reescriure la seva música, perquè pogués finalment ser publicada. La suite “Quadres d’una Exposició” és la seva obra més extraordinària. L’única òpera completa de Musorgsky, “Boris Gudonov”, és una obra mestre del segle XIX.

El compositor més jove d’aquell grup era Rimsky-Korsakov que, a partir de 1871 va esdevenir professor de composició del Conservatori de Sant Petersburg. La sonoritat especial de l’orquestra de Rimsky es coneix a occident, sobretot, a través del “Caprici Espanyol”, la “Obertura del Festival de la Pasqua Russa”, i la suite simfònica “Sheherezade”. La brillantor particular, la claredat i el color, són portades a les màximes conseqüències en les seves obres de maduresa. Rimsky-Korsakov calculava tots els seus efectes amb molta cura. Gran part de les seves especialíssimes tècniques d’orquestració van ser detallades en excel·lents tractats. Rimsky estava més proper a Berlioz que a Wagner, i la seva manera d’utilitzar l’orquestra exercirà una poderosíssima influència en el segle XX en la música de Glazunov, Prokofiev, Stravinsky, Debussy i Ravel. Malgrat la seva reputació d’orquestrador, Rimsky invertia moltes energies en composar òperes, com “La Donzella de les Neus”, “Sadko”, “Kashchei l’Immortal” o “El Gall d’Or”, totes elles obres magistrals.

El líder de la branca cosmopolita de la música russa d’aquest període va ser Tchaikovsky, que va mantenir un gran interès per la música folklòrica. Les seves òperes depenen de la literatura i de la història del poble rus igual que les del “Grup dels Cinc”. Durant la seva carrera, Tchaikovsky va viatjar a Europa Occidental moltes vegades, i va aconseguir una reputació que mai havia assolit cap altre compositor rus. Les tres partitures per a ballet “El Llac dels Cignes”, “El Trencanous” i “La Bella Dorment”, han estat sempre en el repertori clàssic. El propi compositor considerava “La Bella Dorment” com una de les seves millors composicions. De la producció operística destaquen especialment dues obres: “Eugene Oneguin” i “La Dama de Piques”, però a Occident, Tchaikovsky és especialment conegut sobretot per la seva música orquestral. Els últims anys abans de la seva tràgica mort el 1893, que es creu que va ser un suïcidi, Tchaikovsky va realitzar importants gires concertístiques per l’estranger dirigint les seves simfonies. En la “Cinquena” i la “Sisena”, arriba a culminar l’expressivitat retòrica tant característica de les seves últimes obres.

MÚSICA 61: DVORAK

Quan Smetana es va convertir en director del Teatre Provisional de Praga, el viola principal de l’orquestra era un jove músic provinent del nord del país: Antonin Dvorak. Després de rebre l’educació habitual d’un compositor de música sacra a l’Escola d’Orgue de Praga, Dvorak va començar a demostrar una gran facilitat compositiva. Es va guanyar una fama considerable en un moment en el que ja havia arribat a la maduresa com a compositor. Els seus últims viatges a Anglaterra i a Rússia, així com la seva estada de tres anys als Estats Units, serviran perquè se’l consideri un dels compositors més admirats de tot el món, un reconeixement sense precedents per a un artista provinent d’una nació de les anomenades “perifèriques”. Moltes de les seves obres més conegudes van ser composades durant la seva estada a Nova York com a director del Conservatori Nacional de Música. La més famosa és la seva novena simfonia, “La Simfonia del Nou Món”. Molts han intentat veure en aquesta música influències específiques i concretes de l’ambient americà que l’envoltava. S’ha dit sovint que hi ha una similitud entre el primer tema del primer moviment i l’espiritual negre “Swing Low, Sweet Chariot”, però és difícil precisar fins a quin punt, els contactes que va tenir amb la música popular americana, van exercir una influència sobre el seu estil. La gran invenció melòdica de Dvorak i el seu enorme talent per a la varietat d’efectes orquestrals sempre han exercit una poderosa atracció.

MÚSICA 60: SMETANA

El nacionalisme era una força cada vegada més poderosa en la vida i la cultura del segle XIX a Europa. En la música, aquest nou esperit, es va materialitzar de diverses maneres: per exemple, en la glorificació que va fer Wagner del mite germànic, o en la utilització per part de Verdi de certs arguments amb finalitats polítiques. En el nacionalisme també es pot apreciar un nou entusiasme per la cançó i el ball folklòrics: la utilització de velles cançons angleses per part de Weber a “El Caçador Furtiu”, o el desenvolupament del vals a Viena. És evident que, els efectes del nacionalisme en la música, van ser molt més poderosos en les nacions europees emergents que en les que ja estaven establertes i reconegudes.

A Bohèmia, el músic que intenta conscientment crear un art musical específicament nacional és Bedrich Smetana, un compositor i pianista emigrat que havia treballat a Suècia en l’època de la derrota dels exèrcits austríacs a mans de Napoleó III. Va compondre vuit òperes amb llibrets en llengua Txeca. “Els Brandenburguesos a Bohèmia”, “Dalibor” i “Libuse” són obres serioses amb arguments trets de la història i les llegendes de Bohèmia. Les seves obres còmiques tingueren millor acollida. L’èxit de “La Núvia Venuda” va eclipsar la resta de les seves òperes.

La música orquestral més important i significativa de Smetana és el cicle èpic de sis poemes simfònics “La Meva Pàtria”. Aquesta música està plena de procediments programàtics, imitacions del poderós so de la batalla, dels rierols que porten les seves aigües fins al Moldawa, i del retrobament dels camperols per les seves ribes. S’ha dit moltes vegades que Smetana fou el fundador del nacionalisme musical bohemi. Si hi ha alguna cosa certa en això és que el seu idioma personal aglutinava una sèrie d’elements dispersos, alguns d’ells a imitació de la música folklòrica, i va acabar per convertir-se en l’únic idioma representatiu de la cultura musical de la seva nació.

MÚSICA 59: ÒPERA (III)

Giacomo Puccini, descendent de quatre generacions de músics, iniciaria la seva carrera operística el 1883. “Edgar” va ser interpretada per primera vegada a La Scala i l’estrena de “Manon Lescaut” es va celebrar a Torí. El seu gran èxit internacional fou “La Bohème”. Aquest drama sobre l’artista de talent que passa gana i viu al Barri Llatí de París, i sobretot el retrat de la càndida Mimí, ha estat un dels preferits de tots els públics des del dia de la seva estrena. Mentre “La Bohème” triomfava, Puccini es va posar a treballar en un nou projecte, “La Tosca”, un drama violent que es desenvolupa a Roma durant les guerres napoleòniques. En ple segle XX compon “Madame Butterfly” i “Turandot”.

Durant la segona meitat del segle XIX França no va tenir cap compositor d’òpera comparable en prestigi i en seguidors als dos gegants Wagner i Verdi. El compositor més conegut és Charles Gounod que, durant una carrera molt activa, escriu gran quantitat de música sacra, moltes peces per a piano, conjunts instrumentals i cançons. En el terreny de l’òpera, el gran triomf de Gounod va ser “Faust”, l’obra mestra de Goethe que conté greus implicacions filosòfiques i religioses. “Faust” es va estrenar a París el 1859.

Un altre compositor francès important va ser Georges Bizet. La seva carrera com a compositor d’òpera va començar amb “Els pescadors de perles” i, tres mesos abans de la seva mort es va estrenar “Carmen”. Aquesta obra va ser mal rebuda per part del públic i la premsa, el seu argument i la seva acció es van jutjar com massa realistes, i la seva música fou acusada de “poc melodiosa” i, fins i tot, de “wagneriana”.

MÚSICA 58: VERDI

A Itàlia, com a Alemanya, la unificació nacional va ser un procés lent i problemàtic. Una figura molt important en tots aquests esdeveniments va ser el compositor Giuseppe Verdi. Nascut a Parma, Verdi va rebre les seves primeres lliçons al poble veí de Busseto i, l’any 1839, fixaria la seva residència a Milà. “Nabucco” és el primer triomf de Verdi. La política fou un factor essencial d’aquest èxit tan espectacular. Els hebreus del segle VI a.C. volien posar fi a la seva captivitat a Babilònia, i els italians van associar aquests fets amb la seva pròpia situació històrica. “Rigoletto”, “Il Trovatore” i “La Traviata” estan, encara avui, entre les òperes de més gran èxit de la història.

Amb “Aida”, Verdi aconseguiria un triomf brillant en tots els camps: aquesta obra representa una síntesi del millor de les tradicions italiana i francesa, i inicia el període final de la seva carrera. Després d’”Aida”, Verdi, amb 58 anys, passa llargues temporades a la seva casa de Busseto i no vol compondre cap més òpera, però la mort del poeta Alessandro Manzoni, a qui Verdi admirava enormement, el va portar a considerar una obra d’un caràcter molt diferent. L’abril de l’any següent ja estava acabada la seva grandiosa “Missa de Rèquiem” a la memòria de Manzoni. L’any 1879, Verdi afronta amb seriositat un nou projecte operístic: “Othello” de Shakespeare. Amb 73 anys, estrena “Othello” a “La Scala” de Milà.

Si existeix un únic principi que governi l’activitat operística de finals del segle XIX, aquest és, sens dubte, la recerca de la continuïtat musical. Tot i amb això, Verdi tenia raó quan negava les influències wagnerianes en les seves òperes de l’últim període. L’orquestra de Verdi no assumeix mai el paper preponderant que aquesta té en els drames de Wagner. Això és cert també a la seva última obra mestra: “Falstaff”. En aquesta obra, la seva segona i última òpera còmica, utilitza els seus poders de caracterització musical perfectament madurs, al servei d’una obra que prové de la tradició “buffa” de Mozart i Rossini. Finalitza l’òpera amb una fuga sobre les paraules “tot en el món és una broma”. Amb això Verdi posava punt i final a la seva carrera, amb un desplegament de virtuosisme musical ple de la força dramàtica que sempre havia caracteritzat la seva obra.