Un altre compositor que va mantenir grans lligams amb el passat, i que també va viure a Viena durant els anys de residència de Brahms a la capital austríaca, va ser Anton Bruckner. Fill d’un mestre d’escola d’una zona rural del nord d’Àustria, després d’exercir la professió del seu pare durant la seva joventut, Bruckner es convertiria en organista de la catedral de Linz i en professor del Conservatori de Viena. Durant aquells anys també va ser Organista de la Capella Imperial i professor d’un col·legi d’organistes. Una gran part de la seva obra, especialment durant els seus primers anys de composició musical, va consistir en música sacra. Un dels elements destacats de l’estil de Bruckner és la imitació de la polifonia a la manera de Palestrina.Pels seus contemporanis i per a la posteritat, la reputació de Bruckner descansa en les seves simfonies. N’hi ha nou de numerades, l’última inacabada. La seva acceptació en els cercles musicals vienesos va ser molt lenta. El compositor havia declarat la seva admiració per Wagner i la crítica no va tenir pietat. Va haver d’esperar fins la dècada final de la seva vida per a obtenir el reconeixement del públic. El gran espai profundament estàtic i la lentitud majestuosa de les obres simfòniques de Bruckner, ha portat a molts a veure-hi la insinuació d’un ordre metafísic, un mirall de la seva religiositat, l’última demostració d’aquest ideal filosòfic que considera la forma musical com l’embolcall sensorial de l’energia psíquica, una derivació de la “representació immediata de la voluntat” de Schopenhauer, una concepció profundament idealista.
