El nacionalisme era una força cada vegada més poderosa en la vida i la cultura del segle XIX a Europa. En la música, aquest nou esperit, es va materialitzar de diverses maneres: per exemple, en la glorificació que va fer Wagner del mite germànic, o en la utilització per part de Verdi de certs arguments amb finalitats polítiques. En el nacionalisme també es pot apreciar un nou entusiasme per la cançó i el ball folklòrics: la utilització de velles cançons angleses per part de Weber a “El Caçador Furtiu”, o el desenvolupament del vals a Viena. És evident que, els efectes del nacionalisme en la música, van ser molt més poderosos en les nacions europees emergents que en les que ja estaven establertes i reconegudes.A Bohèmia, el músic que intenta conscientment crear un art musical específicament nacional és Bedrich Smetana, un compositor i pianista emigrat que havia treballat a Suècia en l’època de la derrota dels exèrcits austríacs a mans de Napoleó III. Va compondre vuit òperes amb llibrets en llengua Txeca. “Els Brandenburguesos a Bohèmia”, “Dalibor” i “Libuse” són obres serioses amb arguments trets de la història i les llegendes de Bohèmia. Les seves obres còmiques tingueren millor acollida. L’èxit de “La Núvia Venuda” va eclipsar la resta de les seves òperes.
La música orquestral més important i significativa de Smetana és el cicle èpic de sis poemes simfònics “La Meva Pàtria”. Aquesta música està plena de procediments programàtics, imitacions del poderós so de la batalla, dels rierols que porten les seves aigües fins al Moldawa, i del retrobament dels camperols per les seves ribes. S’ha dit moltes vegades que Smetana fou el fundador del nacionalisme musical bohemi. Si hi ha alguna cosa certa en això és que el seu idioma personal aglutinava una sèrie d’elements dispersos, alguns d’ells a imitació de la música folklòrica, i va acabar per convertir-se en l’únic idioma representatiu de la cultura musical de la seva nació.
