A Itàlia, com a Alemanya, la unificació nacional va ser un procés lent i problemàtic. Una figura molt important en tots aquests esdeveniments va ser el compositor Giuseppe Verdi. Nascut a Parma, Verdi va rebre les seves primeres lliçons al poble veí de Busseto i, l’any 1839, fixaria la seva residència a Milà. “Nabucco” és el primer triomf de Verdi. La política fou un factor essencial d’aquest èxit tan espectacular. Els hebreus del segle VI a.C. volien posar fi a la seva captivitat a Babilònia, i els italians van associar aquests fets amb la seva pròpia situació històrica. “Rigoletto”, “Il Trovatore” i “La Traviata” estan, encara avui, entre les òperes de més gran èxit de la història.Amb “Aida”, Verdi aconseguiria un triomf brillant en tots els camps: aquesta obra representa una síntesi del millor de les tradicions italiana i francesa, i inicia el període final de la seva carrera. Després d’”Aida”, Verdi, amb 58 anys, passa llargues temporades a la seva casa de Busseto i no vol compondre cap més òpera, però la mort del poeta Alessandro Manzoni, a qui Verdi admirava enormement, el va portar a considerar una obra d’un caràcter molt diferent. L’abril de l’any següent ja estava acabada la seva grandiosa “Missa de Rèquiem” a la memòria de Manzoni. L’any 1879, Verdi afronta amb seriositat un nou projecte operístic: “Othello” de Shakespeare. Amb 73 anys, estrena “Othello” a “La Scala” de Milà.
Si existeix un únic principi que governi l’activitat operística de finals del segle XIX, aquest és, sens dubte, la recerca de la continuïtat musical. Tot i amb això, Verdi tenia raó quan negava les influències wagnerianes en les seves òperes de l’últim període. L’orquestra de Verdi no assumeix mai el paper preponderant que aquesta té en els drames de Wagner. Això és cert també a la seva última obra mestra: “Falstaff”. En aquesta obra, la seva segona i última òpera còmica, utilitza els seus poders de caracterització musical perfectament madurs, al servei d’una obra que prové de la tradició “buffa” de Mozart i Rossini. Finalitza l’òpera amb una fuga sobre les paraules “tot en el món és una broma”. Amb això Verdi posava punt i final a la seva carrera, amb un desplegament de virtuosisme musical ple de la força dramàtica que sempre havia caracteritzat la seva obra.
