skip to main |
skip to sidebar
Les tradicions musicals alemanyes que posaven la seva vista en Beethoven semblaven estar en un carrer sense sortida, però hi havia un camp musical relativament verge: no hi havia òperes convincents successores de les de Carl Maria von Weber. Serà precisament aquí, sota un nacionalisme cada vegada més determinant, on la música alemanya realitzarà les seves conquestes més essencials. La personalitat més important de la vida operística de les províncies alemanyes de finals dels anys trenta, va ser aquell jove compositor i director de gran personalitat, que amb el pas dels temps acabaria per convertir-se en l’artífex d’una autèntica revolució en la música dramàtica de tota Europa: Richard Wagner.
La família de Wagner es dedicava al teatre i el jove compositor va establir contacte amb l’escena alemanya a Dresde (ciutat en que va viure durant la seva infantesa), i a Leipzig (la ciutat en que va néixer). Durant la seva adolescència Wagner va ser un lector voraç de partitures musicals, sobre tot de les obres de Beethoven. L’estiu de 1839, Wagner, la seva dona Minna i la seva filla petita, abandonen la ciutat de Riga en la foscor de la nit, escapant dels seus deutes. Anaven a París, on Wagner esperava poder escriure una gran òpera d’estil francès sobre un llibret que portava amb ell: “Rienzi”. Una tempesta va portar al vaixell on viatjaven cap a un petit port de la costa noruega, i va ser aleshores quan Wagner es va veure temptat d’escriure un drama sobre vaixells i turmentes enmig del mar. Aquestes idees es convertirien en la seva òpera “L’Holandès Errant”.
Durant l’època de director d’orquestra a Dresde, Wagner va compondre dues òperes més: “Tannhaüser” i “Lohengrin”. La característica més coneguda de les obres de Wagner és l’anomenat “leitmotiv” o “motiu conductor”. Gràcies a l’ús extensiu del “leitmotiv”, els esdeveniments, les persones, els objectes i les idees que apareixien en el drama són assenyalats a través de motius musicals específics.
El 1848, Wagner havia fet un esborrany d’un drama basat en intensíssimes lectures sobre mitologia germànica, era el seu cicle monumental titulat “L’Anell del Nibelung”. El 1853, aquest gegantí projecte literari estava acabat: eren quatre llibrets amb els títols de “L’Or del Rihn”, “Siegfried”, “La Walkiria” i “El Capvespre dels Deus”. Va acabar la música de “L’Or de Rihn” el mes de maig de 1854, la de “La Walkiria” a finals d’abril de 1856, i amb poc menys d’un any posaria gairebé punt i final també a “Siegfried”. Fou aleshores quan, abatut per les poques possibilitats de veure alguna vegada representada la seva monumental tetralogia, abandona aquest projecte durant un període de 12 anys. Fins el 1874 no acabarà “El Capvespre dels Deus”.
Quan abandona el seu treball a “L’Anell”, Wagner inicia la composició d’un projecte operístic rebuscant en la mitologia medieval. Aquest serà l’origen de la faula de “Tristany i Isolda”, víctimes de les circumstàncies i del destí, l’amor dels quals era tant perfecte com impossible. Aquesta narració en mans de Wagner es converteix en un drama psicològic de gran intensitat que, al principi, havia de tenir unes proporcions modestes, però que a mesura que avançava anava adquirint enormes proporcions. L’estiu de 1859, el compositor tenia tres òperes i mitja amb poques possibilitats de ser representades, i el públic no sabia res de la seva música des el “Tanhaüser” i el “Lohengrin”. Els cinc anys següents van ser especialment durs. Anava de ciutat en ciutat intentant aconseguir alguna representació o publicació de les seves obres sense èxit, i s’havia endeutat amb els seus coneguts. Enmig de tots aquests problemes Wagner compon una nova òpera, “Els Mestres Cantaires de Nuremberg”, i el mes de març de 1864, Ludwig II, un jove de 18 anys partidari de les teories wagnerianes, puja al tron de Baviera. El mes de maig va a buscar Wagner i es fa càrrec dels seus deutes, li concedeix una anualitat molt atractiva, una residència en una petita vil·la propera al llac Starnberg, i una luxosa casa a Munich. Sentint-se en possessió d’un poder quasi il·limitat, Wagner va continuar immediatament els seus plans a “L’Anell”.
A partir de 1866 va començar a pensar en fundar un teatre expressament dissenyat per a la representació de les seves obres. Amb escàs recolzament financer, les obres es van iniciar el 1872 en un poble anomenat Bayreuth. El primer festival es va fer l’agost de 1876 amb l’estrena integral de “L’Anell del Nibelung”. Wagner escriuria una òpera més, “Parsifal”, un any abans de la seva mort. La llegenda del Sant Graal adquiria ara una nova religiositat. Ens presenta una història de renunciació i de redempció en què es barregen alguns símbols del misticisme cristià amb reflexions pessimistes que es relacionen amb la filosofia de Schopenhauer.
Després de la seva mort, el 1883, la polèmica sobre les seves obres i les seves teories ocupa totes les discussions musicals d’Europa. Wagner exercia una influència tal sobre els compositors d’òpera alemanys, que només pot ser comparada a la que exercia Beethoven sobre els compositors de música simfònica de principis del segle XIX. L’exemple de Wagner va trobar seguidors, però la impressionant magnitud del fenomen va arribar a paralitzar l’intent de realitzar proeses semblants.
L’estiu del 1835 es publicava la notícia que un jove director d’orquestra i compositor, Fèlix Mendelssohn, estava a punt de convertir-se en director de la Gewandhaus de Leipzig. Mendelssohn va rebre una educació musical del segle XVIII i això es nota en la seva música. Quan va arribar a Leipzig tenia 26 anys i ja havia dirigit a Berlín la reestrena de la “Passió segons Sant Mateu” de Bach, s’havia forjat un nom a Londres i a París, i tenia acabades moltes composicions. L’obra més famosa de totes l’havia acabat als 17 anys: l’obertura del “Somni d’una nit d’estiu” de Shakespeare.
El 1846 va acabar l’oratori “Elies”, una peça cabdal amb algunes de les pàgines orquestrals més impressionants del segle XIX. Des de la perspectiva actual és fàcil subestimar la influència de Mendelssohn en la música romàntica. Fou un dels directors europeus més actius i va ser molt ben considerat com a pianista. A Anglaterra, fou el músic preferit d’una societat i una cultura que posava un preu molt alt a la correcció, el decòrum i l’honor. La seva música era considerada com a quelcom impecable, una música que reflectia les qualitats de la personalitat del compositor. Aquestes característiques foren les responsables que la música de Mendelssohn fos poc considerada a finals de segle, en un moment en que el llenguatge musical poderosament expressiu de Wagner i els wagnerians s’havia convertit en una norma a seguir. Als ulls del segle XXI, quan ja tots els estils musicals del segle XIX semblen anacrònics, hi ha un renovat interès per l’obra d’aquest compositor de talent extraordinari.
La tardor de 1830, Robert Schumann, un inconstant estudiant de dret, va decidir aventurar-se en la carrera de músic. Nascut en un poble prop de la frontera amb Txècoslovàquia, després de passar uns anys a les universitats de Leipzig i de Heidelberg, torna a Leipzig per dedicar-se al piano. Les seves esperances inicials de convertir-se en un virtuós de l’instrument es varen trencar quan la seva mà dreta va patir una paràlisi parcial. Però en el moment de la seva lesió, la carrera de compositor i crític ja estava pràcticament decidida. El 1843, Schumann (juntament amb Mendelssohn) va ser contractat com a professor en el nou conservatori de Leipzig, però l’any següent, amb només 34 anys, va haver d’abandonar després de patir seriosos trastorns mentals. Schumann, prototip perfecte del músic romàntic, realitzaria les seves grans contribucions a la història de l’art durant els seus anys de joventut.
A França es retardaria força l’aparició d’un moviment identificable com a específicament romàntic. En la vida musical de París es pot advertir l’acceptació cada vegada més gran de la música de Beethoven, que havia estat un desconegut pels francesos abans dels anys vint. Beethoven tenia una reputació desordenada i grotesca molt similar a la de Shakespeare. Entre el públic assistent a les representacions de Shakespeare el 1827, hi havia un estudiant de medicina convertit des de feia poc en compositor: Héctor Berlioz. Berlioz quedaria profundament impressionat per Shakespeare i Beethoven que obririen davant seu un nou món de poesia i música. Berlioz serà el responsable d’introduir la música en la revolució de les arts que estava prenent forma a França.
Nascut al peu dels Alps francesos, el jove compositor amb la ment plena d’idees noves i originals, tenia dificultats per a prosperar en la vida musical estàtica i institucionalitzada de París. La seva primera obra mestra és la “Simfonia Fantàstica”. Igual que molts músics francesos, Berlioz va dirigir gran part dels seus esforços a l’òpera. “Els Troians” ha revelat al públic modern un nou aspecte de la seva obra. Aquesta òpera és una obra mestra del segle XIX que el mateix segle pràcticament va ignorar. La composició sacra més coneguda de Berlioz és el “Rèquiem”: uns 400 cantants i instrumentistes es van instal·lar a “Les Invalides” durant la seva estrena, el desembre de 1837. A més d’una orquestra gegantina, amb 20 instruments de vent-fusta i 12 trompes, hi havia també quatre conjunts de metalls.
Les obres d’aquest músic tant genial i impressionant van ser sempre molt polèmiques i, en general, tingueren poca acollida, doncs molt poques s’ajusten als gèneres musicals tradicionals. Va tenir un èxit especial a Weimar, on la seva causa va ser recolzada de manera entusiasta per Franz Liszt però, després de la revolució de 1848, París li oferiria cada vegada menys oportunitats. Finalment, l’any 1868, moria en la obscuritat i gairebé en la indigència.
El pianista i compositor polonès més admirat era Fréderic Chopin. Chopin es va establir a París la tardor de 1831. Polònia havia caigut sota el domini rus i mai més va tornar a posar els peus a la seva terra. Chopin havia rebut una educació musical sistemàtica i cuidada a Varsòvia. La seva carrera a París es va desenvolupar d’una manera ben diferent a la de Liszt. La seva aversió a la sala de concerts li deixava només un camí per donar-se a conèixer: la publicació de les seves obres. El fet que la seva música tingués una força que transcendia els seus orígens culturals va ser apreciat al principi només per artistes com Liszt o Schumann, però ha estat precisament aquesta energia la que ha fet de Chopin “la pedra angular” de tot el repertori pianístic.
.jpg)
El pianista més genial de tots els temps va fer el seu debut a París el 1824 amb només 12 anys. Va néixer a Raiding (Hongria), i el seu nom era Franz Liszt. Durant la dècada dels anys 30 va ser el virtuós més important de París. Va començar a relacionar-se amb aquelles tertúlies parisines integrades per personatges com Balzac, Víctor Hugo, Alfred de Vigny, Alfred de Musset, George Sand, Eugène Delacroix, Chopin i Berlioz. Liszt, igual que Paganini, va ser convertit per la imaginació romàntica en una mena particular d’heroi, misteriós i repulsiu, i que portava en sí mateix associacions obscures i malignes amb l’altre món.
.jpg)
Durant la segona meitat del segle XVIII l’òpera era considerada com l’entreteniment musical de caràcter públic més popular, i era la italiana la que dominava els escenaris de tota Europa excepte França. Però si els italians volien mantenir la seva situació durant el nou segle necessitaven una renovació que seria pràcticament la proesa d’un sol home: Gioacchino Rossini.
Rossini va néixer a Pesaro, ciutat dels Estats Pontificis a la costa de l’adriàtic, el febrer de 1792. La seva música es va estendre ràpidament pels principals escenaris operístics, des de Venècia a Nàpols. Als 37 anys, escriu la seva última obra: “Guillem Tell”. Després es retira i, durant els quaranta anys que li queden de vida, no compon cap altra òpera. Amb les seves escenes de multituds, amb el seu sensacional espectacle i els seus balls, explotant al màxim la sonoritat de l’orquestra, “Guillem Tell” pertany més a la història de l’òpera francesa que a la de la italiana.
A Alemanya no es desenvoluparia una tradició operística de caràcter nacional abans del segle XIX. Mentre l’òpera italiana recuperava la seva posició privilegiada a Viena, Schubert treballava per a oposar-se a aquesta invasió. El compositor considerat sovint com l’artífex del naixement de l’òpera romàntica italiana –encara que també Schubert i el propi Mozart tindrien dret a aquesta distinció- és Carl Maria Von Weber. Weber va créixer viatjant, la seva família es dedicava al teatre i ell va demostrar ben aviat unes qualitats especials per a la música i la literatura. Havia buscat la protecció de personatges influents i s’havia posat en contacte amb músics importants com Michael Haydn. Va ser director de l’òpera de Praga i després a Dresden. Aquells anys van ser testimoni de la maduració progressiva del seu pensament. Weber es sentia profundament afectat per la doctrina estètica del Romanticisme. Quan Weber va finalitzar “El Caçador Furtiu” el 1821, havia creat la “quinta essència” de l’òpera romàntica alemanya.
El compositor més gran entre els contemporanis de Beethoven va se Franz Schubert. D’entre tots els compositors considerats vienesos era l’únic que va néixer a Viena. Una petita part de la seva música, sobretot cançons i petites peces pianístiques, va ser publicada mentre va viure, però tota la resta, particularment les seves obres més extenses van romandre desconegudes fins després de 1850. Schubert, com tots els seus contemporanis, va escriure la seva música simfònica amb la cautela d’aquell qui treballa a l’ombra de Beethoven. La família de Schubert, com moltes altres, practicava la música de cambra com si es tractés d’una diversió domèstica més. Des de petit tocava el violí i la viola en les obres que s’interpretaven a la llar. Durant la seva carrera de compositor de quartets i simfonies Schubert sempre va dubtar entre rendir-se davant la poderosíssima influència de Beethoven o optar pels hàbits que tenia de forma natural. Al final de la seva vida estava destinat a realitzar una magnífica síntesi d’aquestes tendències en una sèrie d’obres mestres de grans dimensions entre les que destaca la “Gran Simfonia en Do Major”. En l’únic concert ofert per Schubert durant la seva vida, el 26 de març de 1828, el compositor va interpretar mitja dotzena de cançons. La premsa vienesa ni tan sols en va fer referència. Mai més va tornar-se a presentar l’oportunitat de fer-ne un altre. Schubert moriria uns mesos més tard.
La música romàntica té les seves arrels socials i culturals en el segle XVIII. Durant les quatre últimes dècades d’aquest segle, la França revolucionària clamava per les seves fronteres i ressonaven les rebel·lions en contra dels governs constituïts des de Nàpols fins a Noruega, des d’Amsterdam fins a Atenes. Des de temps immemorial les manifestacions artístiques s’havien desenvolupat sota el sistema de patronatge. A partir de l’era napoleònica al músic li serà impossible de sustentar una posició segura i lucrativa sota aquest sistema.
La majoria dels compositors del segle XIX va accedir a la música molt tard i per diferents vies. Els pares de Schubert i Chopin eren mestres d’escola. Schumann era fill d’un llibreter i la seva família l’empenyia cap als estudis de dret. El pare de Berlioz era metge i volia que el seu fill seguís les seves passes. Els pares de Dvorak eren hostalers i esperaven que ell també ho fos. La identitat del pare de Wagner no és totalment clara, però en qualsevol cas, cap dels seus possibles pares era músic. Només Fèlix Mendelssohn, tot i que la seva família estava constituïda per banquers i lletrats i no per músics, va rebre una formació musical sistemàtica des de petit. Generalment els compositors del segle XIX no havien tingut un contacte tan directe amb l’ofici i la tècnica musicals com el van tenir els compositors de segles precedents, i aquesta és una de les raons que expliquen d’extraordinària diversitat de la música romàntica.
Schopenhauer diu que el món posseeix dos nivells de realitat. Els objectes tal i com els veiem, sentim i escoltem al nostre voltant, només són fenòmens, incapaços d’informar-nos sobre la veritable naturalesa de les coses. En l’altre extrem hi ha una força elemental, cega i poderosa que ell anomena “Voluntat”. La “Voluntat” ens és inaccessible excepte a través de l’art. L’art ens proporciona la possibilitat de contemplar un nivell de realitat fonamental per damunt dels objectes particulars, i un art en especial, la música, fins i tot depassa aquesta realitat doncs és la “representació immediata de la Voluntat”. La música ens ofereix un reflex de la naturalesa essencial de l’univers.
L’element més important i de més poderosa influència sobre els compositors i la seva música a començaments del segle XIX fou l’historicisme. Com a conseqüència de l’historicisme els concerts de música d’èpoques precedents es van estendre per tota Europa durant la segona i tercera dècades del segle. Es recuperen músiques que havien estat oblidades, la més espectacular i de més transcendència durant el romanticisme va ser “la resurrecció de Bach”. El 1829 Mendelssohn dirigeix la “Passió segons Sant Mateu” cent anys després de la seva primera interpretació.
El compositor romàntic s’enfrontava a un desafiament sense precedents: les seves obres haurien de competir no tan sols amb els seus contemporanis sinó també amb els grans mestres de les generacions anteriors.
Ludwig van Beethoven feia esforços per adquirir l’atractiu necessari, però la seva aparença resultava de vegades tosca i, amb el pas dels anys, cada vegada més excèntrica. Gràcies a importants recomanacions, va aconseguir ser alumne del més admirat compositor europeu del moment, Joseph Haydn, amb qui estudiarà durant un any. Però seran les seves proeses amb el piano les que donaran un segell específic a la seva carrera a Viena. La imaginació musical de Beethoven està íntimament lligada al més modern dels instruments de teclat. Als 31 anys, una vegada superada la seva intensa crisi personal a Heiligenstadt, Beethoven va tornar a Viena i va iniciar un període de productivitat tan fructífer com mai cap artista hagués protagonitzat. Durant sis anys va compondre una sèrie prodigiosa d’obres mestres, desenvolupant totalment les característiques del seu estil mitjà. La “Simfonia Heroica” pot ser considerada com la primera d’una sèrie d’obres monumentals que varen inspirar i intimidar els seus successors. “L’Heroica” era probablement la simfonia més llarga que mai s’havia escrit. No existien tampoc precedents pel que fa a la seva energia rítmica i a la seva construcció de moments perllongats de poderosíssim clímax.
El maig de 1809, les tropes napoleòniques, una vegada més, es van mobilitzar contra Viena. La salut de Beethoven, ja deteriorada, es va agreujar. La seva sordesa, que s’havia manifestat el 1797, es va anar fent inexorable. Fins a la data de la seva mort Beethoven va viure en una sordesa gairebé total. El 1812 va acabar les simfonies 7 i 8 però, fins el 1823, no hi va haver un sol any en que Beethoven acabés més d’una composició important. 1823 va ser l’any de la “Missa Solemnis”. Un Beethoven de més de quaranta anys, malalt, sord i immers en moltes dificultats personals, mostrava un canvi important en el seu estil. Des de 1815 es produeix en ell una renovada fascinació pels procediments contrapuntístics. Beethoven es concentra en l’estudi de l’antiguitat. Estudia exemplars de misses polifòniques a partir del segle XVI i es familiaritza amb els modes eclesiàstics del cant pla.
L’obra monumental dels seus últims anys és la “Novena Simfonia”, que va tenir un període de gestació encara més llarg que la “Missa”. Beethoven sembla que ens digui, en el “finale” de la “Novena”, que els sentiments gairebé sempre generosos de la gent corrent són la millor esperança per a la Humanitat.
Durant la major part de la seva vida, Beethoven,va ser el compositor més respectat d’Europa. A la processó fúnebre d’aquest home misantrop i hermètic s’estima que hi van assistir entre deu i vint mil persones. La seva personalitat com a home, el seu exili voluntari de la societat seguint únicament la seva pròpia llum, el va convertir en el prototip de l’artista romàntic, i va ser considerat per tots “el fundador de la música romàntica”.
Wolfgang Amadeus Mozart va néixer a Salzburg. Aquesta ciutat tenia una llarga tradició musical i era un actiu centre artístic provincial. Des de molt petit Mozart va demostrar un talent musical prodigiós i el seu pare es va consagrar a la seva educació i a mostrar les seves habilitats per França, Anglaterra, Itàlia, Holanda, Viena i les principals ciutats d’Alemanya. L’any 1762 ja era un virtuós del clavecí i aviat va esdevenir un bon organista i violinista. Va compondre el seu primer minuet als 6 anys, la seva primera simfonia abans dels 9, el seu primer oratori als 11 i la seva primera òpera als 12. La seva obra va arribar a ser una síntesi d’estils nacionals, un mirall en el que es reflectia la música de tota una època.
Havia estat educat sistemàticament des de la seva infantesa i aprenia instantàniament a cada nova impressió musical. Haydn sempre va considerar la composició com un treball: componia en hores regulars i, quan les idees no fluïen, pregava per la seva presència. No podem imaginar Mozart pregant per l’aparició d’idees, aquestes es trobaven sempre presents en ell. Habitualment les elaborava de forma prèvia en la seva ment i escriure-les, després, era només transcriure el que ja podia veure en el seu propi cap. Podia riure, fer broma o mantenir una conversa mentre componia. Tot i que les més recents investigacions han demostrat que hi havia més treball i revisió en les seves obres del que pensem, tot plegat no deixa de tenir un aura de miracle.
La majoria de les obres que immortalitzen el seu nom les va compondre els últims 10 anys de la seva vida. Les seves principals influències durant aquest període neixen d’un continu estudi de Haydn i del seu descobriment de la música de Johann Sebastian Bach. La influència de Bach va ser profundíssima.
Les seves últimes i més grans obres simfòniques són: la “Simfonia en Mi b”, la “Simfonia en Sol m”, i la “Simfonia Júpiter”. No sabem per a quina ocasió les va compondre, ni tan sols si alguna vegada les va poder sentir. Cadascuna d’elles té el seu propi caràcter, i hem de veure aquestes tres obres com la suma completa i clara de tres aspectes fonamentals del ser musical de Mozart, i en conseqüència, de tot el món musical occidental de finals del segle XVIII. La gran “Missa de Rèquiem” és la seva última obra, i va quedar inacabada quan va morir dos anys després de la Revolució Francesa.
Mozart va fer de la música un llenguatge misteriós, amagat, transmissor de missatges no sempre senzills de desxifrar. La joventut de Mozart és el primer vel que l’emmascara: la seva maduresa no té res a veure amb els anys, i la seva aparent innocència amaga la malenconia de qui no podia ignorar el seu valor ni el lloc precís que tindria en la història de l’art. La seva figura és única. Bach pot ser més savi, Beethoven o Schönberg més tècnics, però Mozart és únic perquè cap músic, abans o després d’ell, havia fet de la innocència una obra d’art, i de la consciència de la seva humanitat una obra mestra.
Mozart no és un revolucionari, només és un il·luminat que amb tota discreció, ens entrega els descobriments del seu ingeni. La seva curta vida no el permetrà arribar a les últimes conseqüències de la seva evolució musical que, després del descobriment de l’obra de Bach, semblava que serien molt radicals. La seva mort va deturar una progressió que ignorava els interessos musicals de la societat de finals del segle XVIII i anava cap a una rigorositat d’escriptura i de complexitat musical que, si hagués continuat, ben segur que hauria ultrapassat les aportacions de Beethoven, i més tard les de Schumann o Brahms. Mozart serà qui iniciarà el camí pel que avançarà lentament el sentit tràgic d’Occident.
Els dos compositors més importants de finals del segle XVIII són Haydn i Mozart. Junts, representen el període clàssic de la mateixa manera que Bach i Händel representen la culminació del Barroc tardà. Ambdues personalitats eren extremadament diferents: Mozart era un geni precoç i d’hàbits inconstants, una mena de “showman”, un pianista virtuós i un dramaturg musical, però molt indefens davant els assumptes pràctics de la vida.
Franz Joseph Haydn, per altra banda, era un autodidacta, un treballador pacient, obstinat, modest, precís i ordenat. Era un excel·lent director, però no un solista virtuós. Haydn va néixer en un poblet de l’est d’Àustria. Va començar a estudiar amb un oncle seu amb qui se’n va anar a viure als 6 anys. Als 8 va entrar com a cantaire en el cor de la Catedral de Sant Esteve de Viena, en va sortir en canviar la veu i, posteriorment, es va mantenir precàriament amb petits treballs i donant classes. Va arribar a dominar el contrapunt de manera autodidacta, poc a poc es va fer conèixer per persones influents de Viena, i va rebre algunes lliçons de composició. L’any 1761 va començar a servir el Príncep Paul Anton Esterházy, cap d’una de les famílies més poderoses de la noblesa d’Hongria, un home consagrat a la música i mecenes generós de les arts. Haydn va passar prop de 30 anys servint els Esterházy, obligat a compondre qualsevol música que el Príncep sol·licités, a dirigir-ne les representacions, a instruir i supervisar tot el personal musical, i a encarregar-se de la reparació dels instruments. Com a director d’orquestra podia experimentar i observar quines coses reforçaven un efecte per a introduir-hi millores.
Durant dues temporades, a Londres, va dirigir concerts i va escriure moltes obres noves entre les que destaquen 12 simfonies. Els seus dos últims oratoris són “La Creació” i “Les Estacions”. Haydn va ser original, el seu desenvolupament personal va ser llarg i laboriós, i va estar marcat per crisis emocionals i estilístiques. L’estil clàssic té un deute més gran amb Haydn que amb qualsevol altre compositor. El seu art es caracteritza per la unió de refinament, honesta artesania, humilitat, puresa d’intencions, i contacte espiritual amb la vida de les persones senzilles de les que provenia.
En les simfonies de mitjans del segle XVIII, l’orquestració habitual adjudicava tot el material musical fonamental a les cordes, i només utilitzava els instruments de vent per a doblar, reforçar o omplir harmonies. Cap a finals de segle, ja es confiava als vents un material molt més important i més independent. El “quartet de cordes” també va arribar a convertir-se, en aquesta època, en el “rei” de la música de cambra.
Va ser el bohemi Christoph Willibald Gluck qui va assolir un estil operístic internacional. Gluck va estudiar a Itàlia, va visitar Londres, va fer gires per Alemanya dirigint una companyia d’òpera, fou nomenat compositor de la Cort de l’Emperador a Viena, i va triomfar a París sota el patrocini de Maria Antonieta.
Va començar escrivint òperes en estil italià convencional però el va influenciar molt el moviment reformista de 1750. Va arribar a la maduresa del seu estil en les seves òperes “Orfeo” i “Alceste”, i va assolir el punt culminant de la seva trajectòria amb l’estrena a París de “Iphigènie en Aulide”, una obra de grans proporcions, molt ben equilibrada, que utilitza tots els recursos de l’òpera per a produir un efecte de grandesa tràgica clàssica.
El principal compositor italià de música per a teclat del segle XVIII va ser Domenico Scarlatti. Va marxar d’Itàlia per servir el Rei de Portugal i quan la seva alumna, la Infanta, es va casar amb el Príncep Ferran d’Espanya el 1729, Scarlatti la va seguir a Madrid. Va romandre la resta de la seva vida al servei de les corts espanyoles i hi va composar la gran majoria de les seves 555 sonates. La seva música és específicament clavecinística i s’hi poden trobar tots els matisos imaginables de la sonoritat del clavecí, i tots els recursos de la seva tècnica.
Cap a mitjans de segle va aparèixer l’estil expressiu en la música instrumental, l’anomenat “empfindsamer stil”. Carl Philipp Emanuel Bach va ser un dels compositors més influents de la seva generació i se’l considera el fundador de “l’estil clàssic”. Va aprendre música amb el seu pare, va servir la Cort de Frederic el Gran a Berlín, i va ser nomenat director musical de les cinc esglésies principals d’Hamburg. Les seves composicions inclouen oratoris, cançons, simfonies i música de cambra, però les seves obres més nombroses són les que va escriure per a clavecí.
Els principals centres alemanys de composició simfònica a partir de 1740 van ser Mannheim, Viena i Berlín. El fundador de la primera escola va ser Johann Stamitz, i sota la seva direcció “l’Orquestra de Mannheim” va conquerir un gran prestigi pel seu virtuosisme, per la seva extensió dinàmica fins aleshores desconeguda (que anava des del pianíssim més suau fins al fortíssim més intens), i per l’impressionant so del seu “crescendo”. L’utilització cada vegada més gran d’aquests recursos expressius fou un símptoma evident d’una tendència a obtenir més varietat dins d’un mateix moviment. El mateix desig de flexibilitat va ser el responsable de la substitució gradual del clavecí pel “piano-forte”.
Johann Sebastian Bach va ser un artista extraordinari en l’orgue i el clavecí, i un compositor que va mirar al passat per fonamentar-hi la seva música i la seva inspiració. L’avantguarda és la pitjor i més freqüent temptació que pugui tenir un músic mediocre i, precisament perquè Bach no ho vol ser, li és indiferent, no hi pensa. Només vol trobar un fonament i una estructura per a la seva obra, i això només es troba en la mirada al passat i en la confiança en el futur. Aquesta confiança no pretén forçar-lo sinó assumir-lo.
Quan Bach neix, fa 75 anys que Monteverdi ha escrit les “Vespres de Maria” i poc més d’un segle que ha mort el “Bach espanyol” Antonio de Cabezón. Tres anys abans del seu naixement, la residència dels reis francesos es fixa a Versailles. Als 40 anys, Bach, no tan sols s’ha format com a organista i compositor excepcional sinó que, amb particular indiferència, ha seguit el seu treball creador, sord als suggeriments del nou art i de “l’estil galant” de la melodia acompanyada, que era l’ideal d’una burgesia que volia brillar amb gustos no massa complicats. Bach és un home de la Reforma, és moralista però, al mateix temps, és una ment medieval, analítica en grau només accessible al geni, i farà servir aquests artificis medievals per a construir la seva música. El “cànon” es converteix en la complexíssima forma de la “fuga”, i la “fuga” es converteix en el seu llenguatge. La “fuga”, segurament la forma més complexa de la música occidental, trobarà en mans dels hereus de Bach (Mozart, Beethoven, Bruckner, Reger i Hindemith) noves i personals expressions, però només Bach sabrà fer d’aquesta forma alguna cosa que viu i que dóna vida a tota la seva música. Potser cap altre compositor hagi sabut equilibrar de manera tant perfecte i justa l’estil i la idea, que es fonen sense que puguem distingir l’una de l’altra. Tot això fa que, durant la seva vida, Bach sigui considerat com un compositor estrany a la seva època, se l’acusa de ser un fred artesà, un matemàtic dels sons. S’admira l’intèrpret però s’ignora i no es comprèn el músic.
L’any 1729 escriu la “Passió segons Sant Mateu” i el 1738 la segona versió de la “Missa en Si menor”. Quan Kant té 22 anys, Bach escriu “El clavecí ben temperat”, les “Variacions Goldberg”, “L’art de la fuga” i l’extraordinària “Ofrena Musical”. Els textos als que posa música, tot i estar imposats per les circumstàncies i necessitats del moment, defineixen clarament al compositor. Altres autors del moment escrivien òperes i ballets i no prop de 200 cantates o gairebé 150 corals per a orgue. Bach és un home de l’Església. Bach ens diu que la música tendeix a reverenciar Déu i a recrear l’esperit. No sembla que hi hagi cap possibilitat d’entesa entre aquest home medieval i el nou món que inevitable i heterodox neix al voltant seu.
Bach és estrany i se sent aliè al que l’envolta perquè, tot i estar fonamentada en el passat, la seva música mira cap al futur. Lluny de ser la veu de la col·lectivitat, pel fet de cantar els seus íntims desitjos, és el músic del pervindre. Aquest home és la veu més equilibrada, més serena i més emocional de tota la història de la música. Ell és alhora passat i futur: "en Bach hi és tot".
Vivaldi va representar el pensament musical italià progressista de la seva època, Rameau la tradició francesa establerta des dels dies de Lluís XIV, i Bach va absorbir allò que s’havia assolit tant a Itàlia com a França i ho va fusionar amb la seva pròpia herència luterana del nord d’Alemanya. Händel, per la seva banda, va ser un compositor totalment internacional. La seva música té la seriositat germànica, la suavitat italiana i la grandesa francesa.
Händel va esdevenir organista i clavecinista, va estudiar violí i oboè, i va rebre sòlids fonaments de contrapunt. Es va matricular a la universitat de Halle i, als 18 anys, se’l va anomenar organista de la catedral. Va abandonar la seva carrera musical de cantant en benefici de l’òpera i es va dirigir a Hamburg. Als 19 anys va composar la seva primera òpera: “Almira”. Durant algun temps Händel va estar a Itàlia, allà va conèixer Corelli i els dos Scarlatti. Aquells anys van ser decisius per a la seva carrera. Va esdevenir director musical de la Cort Electoral de Hannover però aquest nomenament va resultar només un episodi doncs, immediatament, Händel va anar de visita a Londres. A la tardor de 1712 se li va concedir una segona llicència amb la condició de tornar dins d’un temps raonable. Dos anys més tard encara no havia tornat, quan el seu amo, l’Elector de Hannover, va ser proclamat Rei d’Anglaterra. Evidentment va estar dubtant un cert temps a deixar-se veure per la cort. Diu la llegenda que Händel va recuperar el favor del rei en compondre i dirigir una suite de peces per a un viatge en vaixell pel Thamesis. Aquestes peces es van publicar el 1740 sota el títol de “Música Aquàtica”. A Londres, l’Acadèmia Reial de Música va tenir la seva època daurada entre 1720 i 1728, per a ella, Händel, va compondre algunes de les seves millors òperes: “Radamisto”, “Ottone”, i “Giulio Cesare”. També destaquen en la seva producció “Orlando” i “Alcina”. Dels seus 26 oratoris en anglès el més notable fou “El Messies”.
Händel va esdevenir súbdit britànic el 1726 i els anglesos sempre l’han considerat com una institució nacional. El seu cos va ser sepultat a l’Abadia de Westminster. El significat històric de Händel es fonamenta en tot el que va assolir: va ser un mestre no tan sols de la música coral sinó en tots els camps. El fet que dirigís els seus oratoris intencionadament al públic de classe mitjana, fou una de les primeres manifestacions d’un canvi social que va continuar durant tota la segon meitat del segle i que va tenir efectes transcendents sobre la música. En alguns detalls podria dir-se que Händel va anticipar els romàntics: la música descriptiva de les seves escenes pastorals, les quatre trompes de “Giulio Cesare”, la dramàtica història descriptiva de l’episodi de la bruixa d’Endor a “Saul”, o la utilització de clarinets a “Tamerlano” (que s’avançava a Rameau en 25 anys). L’ampli intel·lecte d’aquest senyor de la música sembla abraçar tant el passat com el futur.
Jean-Philippe Rameau va ser el més important músic francès del segle XVIII. La seva trajectòria divergeix de la de qualsevol altre compositor eminent de la història de la música. Pràcticament desconegut fins a l’edat de 40 anys, va cridar l’atenció primerament com a teòric i només després com a compositor. Va ser criticat per innovador i vint anys després va haver de suportar escomeses encara més furioses que el titllaven de reaccionari. Va obtenir els favors de la cort francesa durant els últims anys de la seva vida i sempre va continuar essent una persona solitària, estricta i insociable, tot i que, també, era un artista escrupolós i intel·ligent. Després d’una breu visita a Itàlia el 1701 i un període com a organista a Clermont-Ferrand, es va dirigir a París on, el 1706, va publicar un llibre de peces per a clavecí. Poc temps després va abandonar la capital i no sabem res més de la seva vida durant els anys següents. Després de 1715 va torna al seu càrrec anterior a Clermond-Ferrand, allà va escriure el seu famós “Tractat d’Harmonia”. El 1723 Rameau va tornar a París. L’únic camí cap a la veritable fama era el de l’òpera i Rameau no tenia diners ni amics influents, i encara pitjor, venia precedit per la seva reputació de teòric. Se’l coneixia com a savi, com a filòsof, la gent no creia que un home amb tanta erudició sobre els intervals, les escales i els acords escrivís una música que algú pogués escoltar amb plaer. El 1731 va canviar la fortuna: Rameau va ser acollit sota la protecció de La Pouplinière, el principal mecenes de la música a França. Com a compositor operístic destaquen les seves obres “Hippolyte et Aricie”, “Les Indies Galants” i l’obra mestra “Castor et Pollux”. Les òperes de Rameau van desencadenar una tempesta de controvertides crítiques. Va morir a París el 1764, indòmit fins al final i sempre perfeccionista, va trobar les forces fins i tot en el seu llit de mort per censurar la mala manera de cantar del sacerdot que va acudir a administrar-li els últims sagraments.
Als compositors no els interessaven d’una manera primordial el passat històric ni el possible futur: vivien el present. Una important característica era la constant demanda pública de música nova. No hi havia “clàssics”, i poques obres van sobreviure més de dues o tres temporades. Bach havia de proveir Leipzig de cantates noves, Händel havia de compondre una o més òperes noves cada any per a Londres, i s’esperava que Vivaldi presentés oratoris i concerts nous a cada festival de “La Pietà”. Aquesta pressió explica tant la prodigiosa producció dels compositors del segle XVIII, com la gran velocitat a la que treballaven. Vivaldi, Rameau, Händel i Bach van tenir èxit en la seva pròpia època, van escriure música que, en virtut de la seva artesania, la seva integritat i el seu contingut imaginatiu, resulta significativa encara avui. Van trobar una solució al conflicte contemporani entre els estils, estaven qualificats tant per a la composició instrumental com per a la vocal i van treballar dins les formes i estils instituïts en el Barroc tardà. La seva originalitat va consistir en que van fer les coses acceptades d’una manera singularment excel·lent.
Antonio Vivaldi era fill d’un dels violinistes principals de la Capella de Sant Marc. Va rebre instrucció musical i eclesiàstica. Va començar els seus serveis com a sacerdot el 1703 però, com a conseqüència de la seva mala salut, va ser dispensat del servei actiu un any després i, des d’aleshores, es va consagrar a la música. Va esdevenir director, compositor i mestre de música del Conservatori de La Pietà, a Venècia. “Les Quatre Estacions” són un exemple molt admirat de la seva música programàtica i es troben entre les primeres de moltes obres simfòniques descriptives del segle XVIII que constitueixen els precedents de la “Simfonia Pastoral” de Beethoven. La influència de Vivaldi sobre la música instrumental va ser molt gran. Més que cap altre compositor individual, mitjançant els seus “concerti”, va transmetre una sonoritat instrumental en la que l’efecte del contrast “solo-tutti” era molt important.
.jpg)
Els iniciadors del cromatisme peculiarment planyívol van ser els italians, en particular els napolitans Scarlatti i el jove Pergolesi. L’”Stabat Mater” de Pergolesi exemplifica la textura fràgil, el fraseig admirablement equilibrat, i el to líricament sentimental de gran part de la música religiosa italiana del segle XVIII.
L’orgue barroc conservava la claredat i la brillantor dels instruments més antics i oferia facilitats per a destacar qualsevol veu individual de la textura. El desenvolupament més gran de la música per a orgue es va produir a Alemanya. Destaca molt especialment la figura de Dietrich Buxtehude.
El punt culminant de tota aquesta evolució va ser la extensió gradual del temperament igualitari en l’afinació dels instruments de teclat. Amb aquesta afinació, l’instrument sona igualment afinat en qualsevol de les dotze tonalitats. El predomini musical italià s’havia vist amenaçat pels clavecinistes francesos i pels organistes del nord d’alemanya però, en el regne de la música instrumental de cambra, en l’òpera i en la cantata, els italians regnaven a Europa com a senyors indiscutibles.
L’era d’una música grandiosa per a cordes a Itàlia va coincidir amb l’era dels grans constructors de violins de Cremona: Niccolo Amati, Giuseppe Bartolomeo Guarnieri i Antonio Stradivari. Al voltant de 1700 s’escrivien tres tipus diferents de concerts: el “concert orquestral”, el “concerto grosso” i el “solístic”. La pràctica de contrastar instruments solistes amb l’orquestra ja havia estat introduïda en la música barroca molt abans de l’aparició del “concerto”. El compositor que més va contribuir al desenvolupament del “concerto” va ser Giuseppe Torelli. El que Torelli va assolir ho van igualar i ampliar altres compositors, sobretot el venecià Tomaso Albinoni.
A Alemanya es mantenien algunes companyies del país. El centre més important era la ciutat d’Hamburg, on es va obrir el primer teatre públic d’òpera europeu fora de Venècia. Juntament amb l’òpera, l’altra forma italiana important de composició vocal, durant la segona meitat del segle XVII, va ser la “cantata”. A finals de segle es va arribar a un punt culminant amb les més de sis-centes cantates d’Alessandro Scarlatti.
A Anglaterra, l’òpera va tenir una carrera breu durant la segona meitat del segle XVII. Henry Purcell va ser el geni musical anglès més refinat després de William Byrd, i l’últim gran compositor anglès abans del segle XX. La seva òpera “Dido i Eneas” és una obra mestra d’òpera en miniatura. L’orquestra està formada per cordes i “continu”, només hi ha quatre papers principals, i els seus tres actes, que inclouen danses i cors, només duren aproximadament una hora. Després de Purcell no va aparèixer cap compositor que pogués mantenir la tradició nacional contra la preferència per l’òpera italiana. L’òpera anglesa va quedar en un lloc secundari durant 200 anys.
A França, el primer compositor important d’òpera fou Jean-Baptiste Lully, que va aconseguir fusionar el ballet i el drama en una forma que va anomenar “tragèdia lírica”. Lully era un italià que va arribar a París de molt jove i que ben aviat, amb el favor del Rei, es va convertir en el “dictador musical” de França. La seva música provoca a l’oïda moderna una atracció immediata vers els seus cors multitudinaris i espectaculars.
L’any 1600, Peri i Caccini, junts, van posar música a un drama anomenat “Eurídice”, i l’any següent, cadascú en va publicar una versió pròpia. Aquestes són les dues primeres òperes que han sobreviscut. “L’Orfeo” de Monteverdi, estrenat a Màntua el 1607, està construït clarament, tant en el tema com en la barreja d’estils, sobre el motllo de les òperes “Eurídice” florentines, i van ser molt escassos els progressos que es van fer en l’òpera durant els vint anys següents.
Durant les tres o quatre primeres dècades del segle XVII es van compondre uns diàlegs semidramàtics sobre temes sacres, unes obres amb solos, cors, orquestra i “continu” que combinaven elements del diàleg narratiu dramàtic amb elements de meditació. Aquestes composicions no estaven destinades a representacions escèniques i cap a mitjans del segle se les va anomenar “oratoris”.
Durant la segona meitat del segle XVII, l’òpera es va començar a difondre per Itàlia i per altres països.
Les característiques del Renaixement tardà van persistir fins ben entrat el segle XVII, i moltes de les del primer Barroc van començar a manifestar-se abans de finals del XVI. El Barroc s’estén aproximadament des del 1600 fins a 1750. La música barroca va estar dominada per les idees italianes. Venècia va ser una important ciutat musical durant tot el segle XVII, Nàpols durant la major part del segle XVIII, Roma va exercir una constant influència sobre la música sacra, i Florència va tenir un període esplèndid a començaments del 1600. En la dècada dels anys 30, França va començar a desenvolupar un estil musical nacional que va resistir les influències italianes durant més d’un segle. A Alemanya, la cultura musical va ser esclafada per la Guerra dels Trenta Anys, però, malgrat la desunió política, hi va haver un poderós ressorgiment en les següents generacions que va culminar en Johann Sebastian Bach. Anglaterra, després d’una etapa breu i brillant cap a finals del segle XVII, es va rendir completament a l’estil italià.
Els compositors van començar a escriure música específica per a un mitjà determinat, com ara el violí o la veu solista. Paral·lelament, a Itàlia, la família del violí començava a substituir les violes més antigues i es milloraven tècnicament els instruments de vent. Va aparèixer un estil de música específic per a teclat, i podem començar a trobar en les partitures indicacions dinàmiques. L’art del cant va avançar molt, i els estils vocal i instrumental van començar a diferenciar-se. Els ritmes regulars de dansa ja es coneixien en el Renaixement, però no va ser fins al segle XVII que la música va començar a escriure’s en compassos (esquemes definits de temps forts i dèbils).
L’ideal sonor del Barroc va ser un “baix ferm” i una veu aguda “florida”, mantinguts en cohesió per una harmonia discreta. Aquesta tècnica s’anomenava “baix continu”. La línia del baix era tocada per un o més instruments (clave, orgue o llaüt, recolzats per una viola de gamba baixa, un violoncel o un fagot). Per damunt d’aquestes notes, l’instrumentista de teclat o llaüt omplia els acords necessaris. Però aquest no era l’únic tipus de textura musical del Barroc. Durant molt temps els compositors van continuar escrivint motets i madrigals.
1564 és l’any de la mort de Miquel Àngel i del naixement de Shakespeare. Amb ell i paral·lel a Cervantes, Ignacio de Loyola, Victoria i Galileo, trobem la vida i l’obra d’un dels més grans genis dramàtics de la història de la música: Claudio Monteverdi. Una constel·lació d’obres mestres envolten la seva vida. Quan Descartes escriu les seves “Meditacions Metafísiques”, Monteverdi està component “El Retorn d’Ulisses a la Pàtria”, i quan Rembrant pinta “La Ronda Nocturna”, s’estrena a Venècia la seva última i definitiva obra mestra: “La Coronació de Popea”. Mentre Galileo observa els satèl·lits de Júpiter, Monteverdi escriu “Les Vespres de la Verge Maria” i la “Missa In Illo Tempore”. Monteverdi morirà el 1643 precedit, per pocs anys de diferència, per Cervantes i Shakespeare.
L’últim dels grans compositors de l’Església Catòlica del segle XVI va ser William Byrd, un anglès que va néixer el 1543. Deu anys després va anar a Londres per a formar part de la Capella Reial fins al final de la seva vida. Les millors composicions vocals són les seves tres misses, que es troben entre les millors versions d’aquesta forma que cap músic anglès hagi compost mai. William Byrd va ser també el més important d’un grup de compositors anglesos de música per a teclat anomenats “virginalistes”, i va contribuir al floriment de la forma de variació a finals del segle XVI. De les moltes col·leccions d’aquesta música que es van publicar a Anglaterra durant aquest període, la més extensa és el Fitzwilliam Virginal Book, un manuscrit del 1620 que conté prop de tres-centes composicions escrites a finals del segle XVI i començaments del XVII.
Orlando di Lasso es compta, juntament amb Palestrina i Victoria, entre els grans compositors de música sacra de finals del segle XVI. La forma per la que Lasso destaca és el motet. Va ser una de les figures més cosmopolites de la història de la música. Quan tenia 24 anys ja havia publicat llibres de madrigals, "chansons" i motets. Lasso tenia un temperament impulsiu, emotiu i dinàmic. Els seus motets estan regits per l’orientació descriptiva i dramàtica del text. Durant els últims anys de la seva vida, sota la influència de l’esperit de la Contrareforma, Orlando di Lasso es va consagrar completament a posar música a textos sacres, principalment madrigals religiosos, renunciant a les cançons alegres i festives de la seva joventut. El contrapunt neerlandès, l’harmonia italiana, l’opulència veneciana, la vivacitat francesa i la gravetat alemanya, es poden trobar en la seva obra, que resumeix, de manera més complerta que la de qualsevol altre compositor del segle XVI, les fites assolides en aquest segle i els aspectes que anticipen el Barroc.
Les tradicions musicals alemanyes que posaven la seva vista en Beethoven semblaven estar en un carrer sense sortida, però hi havia un camp musical relativament verge: no hi havia òperes convincents successores de les de Carl Maria von Weber. Serà precisament aquí, sota un nacionalisme cada vegada més determinant, on la música alemanya realitzarà les seves conquestes més essencials. La personalitat més important de la vida operística de les províncies alemanyes de finals dels anys trenta, va ser aquell jove compositor i director de gran personalitat, que amb el pas dels temps acabaria per convertir-se en l’artífex d’una autèntica revolució en la música dramàtica de tota Europa: Richard Wagner.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
