MÚSICA 30: VICTORIA

El compositor més important de l’escola romana després de Palestrina va ser l’espanyol Tomás Luís de Victoria, que va arribar a Roma l’any 1565. Segurament va estudiar amb Palestrina i el va succeir com a mestre en el seminari. Va tornar a Espanya cap al 1595 i va ser nomenat capellà de l’emperadriu Maria, per a la qual va escriure una cèlebre “Missa de Rèquiem”. Les seves composicions són exclusivament sacres i, tot i que el seu estil s’assembla al de Palestrina, Victoria dóna a la música una forta intensitat mística, una qualitat que la torna profundament personal. L’art de Palestrina es pot comparar amb el de Rafael i el de Victoria, apassionadament religiós, amb el seu contemporani El Greco.

MÚSICA 29: PALESTRINA

Giovanni Pierluigi de Palestrina va néixer prop de Roma. El 1550 va ser nomenat mestre de cor de la Capella Giulia de Sant Pere de Roma. Va tornar-hi el 1571 després d’exercir diferents càrrecs i hi va romandre fins el dia de la seva mort l’any 1594. Durant l’última part de la seva vida va supervisar la revisió de la música dels llibres litúrgics oficials, per fer-la concordar amb els canvis en els textos que ja s’havien aprovat en el Concili de Trento. Gairebé tota la seva obra va ser sacra. Se l’ha anomenat “el príncep de la música”, i les seves obres han estat qualificades de “perfecció absoluta” de l’estil eclesiàstic. S’ha reconegut, de manera general, que ha captat millor que cap altre compositor, l’essència sòbria i conservadora de la Contrareforma en una polifonia de gran puresa, apartada de qualsevol suggerència profana. Palestrina va estudiar profundament les obres dels compositors neerlandesos i va adquirir un domini magistral de les seves tècniques. El cant gregorià és la mateixa terra on creix la música. No tan sols fa servir la seva substància melòdica, sinó que transfigura en la polifonia el seu esperit essencial i els seus procediments tècnics.

MÚSICA 28: TRENTO

A finals del segle XV les obres dels compositors borgoyons i neerlandesos es coneixien i cantaven a Espanya, i paral·lelament es creava una escola nacional de composició polifònica. El principal poeta i compositor de començaments del segle XVI va ser Juan de la Encina, però, tant o més important, és la figura de Cristóbal de Morales, el gran compositor espanyol que va assolir fama a Itàlia durant la seva estada a Roma com a membre de la Capella Papal.

El músic anglès més gran d’aquest període va ser John Taverner, un home que va passar quatre anys com a mestre de cor en un col·legi d’Oxford, fou empresonat un temps per heretgia, i participà activament en la supressió dels monestirs com a agent de Thomas Cromwell. Una obra mestra impressionant de Taverner és la seva missa “Glori Tibi Trinitas”.

Al segle XVI hi havia una gran varietat d’instruments de vent: flautes dolces, cornets, trompetes i trombons, de so més suau que les versions modernes. Les violes eren força diferents de les actuals, amb una sonoritat més delicada, refinada, menys expressiva, sense vibració. Pels voltants de l’any 1500, el gran orgue d’església era semblant a l’actual en les coses més essencials i hi havia dos tipus d’instruments de teclat: el clavicordi, que era un instrument solista per a ambients petits, i el clavecí, que s’utilitzava tant per a tocar solísticament com en conjunt. L’instrument domèstic més popular del Renaixement era el llaüt.

El punt culminant del cromatisme en el madrigal italià va arribar de la mà de Carlo Gesualdo, Príncep de Venosa. En alguns dels seus últims madrigals, Gesualdo porta l’harmonia cromàtica fins a un punt que gairebé suggereix Wagner. Per a ell, el cromatisme no era un símptoma d’antiguitat sinó una reacció interna profunda davant el text.

A finals del segle XVI, el centre de l’interès musical s’havia desplaçat de la composició sacra a la profana. Els anys que van envoltar el 1560 van esdevenir decisius pel futur de la músic eclesiàstica del segle XVI. La Reforma en el nord, i l’amenaça de pèrdua d’Anglaterra, el Països Baixos, Alemanya, Àustria, Bohèmia, Polònia i Hongria, va fer més urgent la Contrareforma. Entre 1545 i 1563 es va celebrar el Concili de Trento que no va modificar cap element tècnic de la música: no va prohibir específicament la polifonia ni la paròdia de models profans. És cert, però, que durant molt temps va circular una llegenda que deia que el Concili de Trento va estar a punt de prohibir la polifonia. Va ser aleshores quan Giovanni Pierluigi de Palestrina va compondre una missa a sis veus, per a demostrar que l’estil polifònic no era de cap manera incompatible amb un esperit reverend, i que no interferia en la comprensió del text. És per això que Palestrina es va convertir en el “salvador” de la música eclesiàstica.

MÚSICA 27: JOSQUIN

Les tres figures més eminents de la següent generació de compositors franco-flamencs van ser Jacob Obrecht, que va néixer a Rotterdam, Henricus Isaac, possiblement provinent de Bruixes, i Josquin Des Prez, que era fill d’algun lloc del territori de l’Hainaut.

Jacob Obrecht va ocupar importants càrrecs a Cambrai, Bruixes i Amberes, i probablement va visitar Itàlia diverses vegades. Va estar a la cort de Ferrara els anys 1487 i 1488, i hi va tornar el 1504 per afegir-se a la Capella Ducal. Va morir un any després, víctima d’una epidèmia. Per a compondre va fer servir tècniques típicament neerlandeses però amb una llibertat i originalitat considerables. Les seves misses i motets difereixen de les composicions d’Ockeghem en el sentit que semblen tenir una espontaneïtat més gran i una impulsiva imaginació.

Henricus Isaac va servir Llorenç el Magnífic a Florència, va passar uns quants anys a Roma i, l’any 1497, va ser nomenat compositor de la cort de l’emperador Maximlià I a Viena i a Innsbruck. Cap al final de la seva vida va tornar a Itàlia i va morir a Florència l’any 1517. Isaac va ser un gran compositor en totes les formes habituals de la seva època, va fusionar influències italianes, franceses, alemanyes i neerlandeses, i és per això que la seva producció musical té un caràcter molt més internacional que qualsevol altre compositor de la seva generació.

Josquin Des Prez és un dels músics més grans de tots els temps. Molt pocs com ell han gaudit d’una fama tan gran mentre vivien, i molt pocs han exercit una influència més profunda i llarga sobre els seus continuadors. Josquin era considerat pels seus contemporanis com “el millor dels compositors”, “el pare dels músics”. Lutero va dir d’ell: “és l’amo de les notes, elles han de fer el que ell vulgui, mentre que la resta de compositors han de fer el que vulguin les notes”. Josquin va néixer cap al 1440. Va pertànyer a la capella de la família Sforza de Milà. Tenim notícies de la seva presència a la Capella Papal a Roma i potser a la cort de Lluís XII a França. Cap al final de la seva vida va tornar a la seva regió i va morir el 1521. Les seves composicions es van imprimir i publicar en grans quantitats durant el segle XVI i també apareixen en molts manuscrits de l’època.

MÚSICA 26: OCKEGHEM

A mesura que avançava el segle XVI, van aparèixer diferents estils nacionals que després del 1550 van començar a insinuar el Barroc. La fi del segle XV ens porta les darreres obres de Dufay i les composicions de Johannes Ockeghem. Desconeixem la data exacta i el lloc de naixement d’Ockeghem. Les primeres notícies que tenim el situen a la Catedral D’Amberes l’any 1443. El 1452 entra a la Capella del Rei de França i el 1465 n’és nomenat director. Continuarà en aquest càrrec fins el dia de la seva mort el 1496. Va ser elogiat no tan sols com a compositor, sinó també com a mestre de molts dels principals músics neerlandesos de la següent generació. És difícil definir la qualitat essencial de la música eclesiàstica d’Ockeghem. La seva tessitura greu i les seves llargues melodies es combinen per a produir un efecte gran i misteriós, una rauxa interior que surt de la contemplació dels pensaments que emergeixen del text.

MÚSICA 25: GUTENBERG

El període entre 1450 i 1600 aproximadament, es coneix amb el nom de Renaixement. Molts escriptors i artistes dels segles XV i XVI consideraven els guanys d’aquests anys una resurrecció de les glòries de Grècia i Roma. Tot l’estat anímic de l’època era optimista. És impossible dir exactament quan es van produir els canvis fonamentals més transcendents, però, de ben segur, que provenen de Petrarca, Giotto, Boccacio i Landini. El segle XV i els inicis del XVI van ser testimonis de les carreres de Botticelli, Leonardo, Miquel Àngel, Rafael, Cellini, Ariosto i Maquiavelo. En el Renaixement hi va haver un espectacular increment de la cultura musical. Els compositors es sentien lliures. Per primera vegada es van utilitzar tots els recursos musicals disponibles: tota l’escala cromàtica.

Un dels factors determinants de la propagació de la música durant el Renaixement va ser la impressió. L’art d’imprimir llibres va ser perfeccionat per Johann Gutenberg cap a l’any 1450, i es va aplicar a llibres litúrgics amb notació de cant pla cap el 1473. La primera col·lecció impresa va aparèixer a Venècia el 1501 editada per Ottaviano de Petrucci, que feia servir el mètode de la triple impressió, és a dir, una impressió per a les línies del pentagrama, una altra per a les paraules i una tercera per a les notes. Aquest era un procés llarg, difícil i car. La impressió amb una sola planxa la va provar per primera vegada John Rastell, a Londres, cap al 1520, i va ser aplicada a gran escala per Pierre Attaignant, a París, el 1528. Gairebé tota la música de conjunt del segle XVI es va imprimir en forma de particel·les. La primera partitura de conjunt apareixerà l’any 1577.

MÚSICA 24: BINCHOIS

Les principals composicions de l’Escola Borgonyona eren les misses, els “magnificats”, els motets i les “chansons” profanes amb textos francesos. Un gran mestre de la “chanson” va ser Gilles Binchois que va néixer a Mons cap al 1400. Des dels 30 anys, fins la seva mort als 60, va ser músic de la cort de Felip el Bo. Les seves cançons són l’expressió d’una tendra malenconia amb un toc d’apassionada nostàlgia. L’encant vibrant de les seves melodies i la seva clara sonoritat suggereixen a la nostra imaginació el quadre d’un món visionari, remot, estranyament familiar, que es troba entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. Va ser tan gran l’encanteri que va provocar l’estil musical borgonyó, que la seva tradició es va prolongar a Europa fins molt temps després que el Ducat de Borgonya deixés d’existir.

MÚSICA 23: DUFAY

La capella i la cort de Felip el Bo, governador de Borgonya entre 1419 i 1467, foren les més esplendoroses d’Europa. La seva influència com a patrocinador de música va ser tan gran que, actualment, es coneix amb el nom de “borgonyó” tant l’estil de música com els compositors que van florir durant el seu regnat.

A Guillaume Dufay se’l considera una de les figures principals de l’Escola Borgonyona, tot i que, és possible que no fos membre estable de la Capella Ducal. Dufay va néixer cap al 1400 a la província borgonyona de l’Hainaut, va viatjar a París i a Itàlia, i entre 1428 i 1433, va ser membre de la Capella Papal a Roma. Ordenat sacerdot pels voltants de l’any 1420, va estudiar dret canònic a França i va esdevenir un home excepcionalment instruït. Va passar els seus últims anys retirat a Cambrai, on va ser nomenat canonge de la catedral. Des d’abans de la seva mort, i durant una generació després, a Guillaume Dufay se’l va considerar com un dels més grans compositors de la seva època, i mestre de molts músics famosos.

MÚSICA 22: OLD HALL

Els períodes de transició d’una època històrica a una altra són sempre complexos i difícils de definir. Potser l’Edat Mitjana va empal·lidir durant el segle XV, però ja havia contribuït amb moltes idees i institucions que perdurarien durant segles, per tant, és del tot arbitrari prendre l’any 1500 com a moment límit entre el període medieval i el modern.

En el segle XV, sense ser humanista en el sentit de reviure la cultura clàssica de Grècia i Roma, la música va començar a humanitzar-se. Les contribucions angleses completarien el nou art i iniciarien el Renaixement musical.

En la història de la música europea no hi havia res que fes pensar que cap a l’any 1475 es consideraria als compositors anglesos com “la font i l’origen del nou art”. És probable que una de les raons sigui la manca de dades sobre l’evolució de la música precedent a Anglaterra. No trobem un repertori que sigui gairebé íntegrament producte de compositors anglesos fins a principis del segle XV, en el Manuscrit d’Old Hall. No sabem quan ni on va començar la recopilació del manuscrit, possiblement, durant el regnat d’Enric IV. La diversitat estilística d’aquest repertori el converteix en una de les fonts més fascinants de la polifonia medieval tardana.

MÚSICA 21: LANDINI

La polifonia profana italiana va aparèixer de manera sobtada en el segle XIV sense antecedents aparents, per aquest motiu era una innovació molt més radical que qualsevol dels nous avenços francesos. “Trecento” és la forma italiana escollida per anomenar el segle XIV. Els primers noms que coneixem de compositors del Trecento inclouen el Mestre Piero, Jacopo de Bologna i Giovanni de Firenze.

De la segona generació de compositors italians, el més important és Francesco Landini. La seva obra va guiar la música italiana cap a una nova direcció i va crear el seu monument més imponent. Fill d’un pintor, va néixer a Fiesole, prop de Florència, però la tradicional datació del seu naixement el 1325 no es pot comprovar en cap document. Es va quedar cec en la seva infantesa i aquest fet, segurament, va ser la causa fonamental de la seva dedicació a la professió musical, en qualsevol cas, es va convertir en un gran intèrpret de diversos instruments i en especial va ser famós com a organista. Per la seva importància com a intèrpret Landini va ser coronat amb llorer a Venècia per Pere, Rei de Xipre. A partir de 1375 es va quedar a Florència i va participar de forma activa en la vida musical i cultural de la ciutat fins la seva mort el 2 de setembre de 1397. Hi ha documents literaris que parlen dels efectes de les seves interpretacions organístiques en les aus i en l’audiència humana, però, avui, només podem conèixer i honorar Landini com a compositor. Tot i amb això, probablement, és gràcies a la seva reputació de gran intèrpret que s’ha conservat molta de la seva música.

No tots els compositors de la generació de Landini van compartir el seu entusiasme per l’estil francès o per l’escriptura de polifonia a tres veus. Nicolò de Perugia va ser el més conservador dels seus contemporanis. Bartolino de Padova és el segon d’aquesta generació, i uns altres coetanis de Landini van ser Andrea de Firenze i Paolo Tenorista. Amb Landini, Andrea de Firenze i Paolo Tenorista, el domini de Florència sobre la vida musical italiana arriba a la seva fi.

MÚSICA 20: MACHAUT

En el segle XIV els compositors van tornar a posar música als textos litúrgics després d’un interval de més de cent anys. Els moviments de misses del segle XIV prefiguren la transformació de la polifonia que culminarà en les misses corals del Renaixement. Com a composició musical, la missa, consta normalment de cinc elements cantats: el “Kyrie”, el “Gloria”, el “Credo”, el “Sanctus” i l’”Agnus Dei”. La majoria dels moviments de misses d’aquest segle són peces independents. Cap manuscrit presenta cinc moviments com una sola unitat que formi una missa complerta. Es coneixen quatre misses d’aquest període per la localització actual dels seus manuscrits: són les misses de Tournai, Toulouse, Barcelona i La Sorbona. La “Missa de Barcelona” es diferencia de la de Tournai i de la de Toulouse en alguns aspectes importants: la qualitat de la lletra i de la decoració dels seus dotze folis, fa probable que el manuscrit sigui només la primera part d’una gran i important col·lecció de polifonia de finals del segle XIV, i la sonoritat més plena de la polifonia a quatre veus de l’”Agnus Dei”, a banda de proporcionar un clímax a la missa, prefigura els avenços del segle XV.

Guillaume de Machaut fou el més gran poeta i compositor francès del segle XIV. Apareix en alguns documents històrics al servei del Rei Joan, Comte de Luxemburg i Rei de Bohèmia, i es diu que acaba la seva vida a l’església, amb un modest càrrec a la Catedral de Reims. Durant la seva vida, Machaut va ser un músic pràctic, un compositor, i un prolífic poeta que supervisava la preparació de diferents col·leccions manuscrites de les seves obres. Machaut, des del principi fins al final de la seva carrera, va gaudir de la confiança i del patronatge dels reis i va compartir els seus plaers. La “Missa de Notre Dame” és la seva obra musical més gran. És única pel fet que, fins cinquanta anys després de la seva mort, no van aparèixer misses completes en les obres dels primers compositors del Renaixement.

MÚSICA 19: ARS NOVA

En els segles XIV i XV encara es componien cançons monofòniques, però aviat van ser eclipsades pel creixement de la polifonia profana. Adam de la Halle proporciona per primera vegada un tractament polifònic a una simple dansa. Les habilitats tècniques que es requerien per a la composició de polifonia van fer cada vegada més antiquat el músic-poeta tradicional. Els compositors es van convertir en professionals coneguts exclusivament per la seva música.

Una forma musical del segle XIII va ser l’hoquetus. Els teòrics medievals van definir-lo com un trencament en el que una veu canta mentre una altra calla. El nom d’hoquetus, clara referència a l’efecte musical, ve de les paraules llatina i francesa que volen dir “singlot”.

Els historiadors de la cultura parlen moltes vegades del segle XIII com el punt culminant del període clàssic de la vida i l’art medievals. Però l’esperit clàssic és en essència estàtic. En el camp de la música, els francesos de principis del segle XIV van manifestar el seu desencant per la música passada de moda i antiquada del segle anterior quan van anomenar la seva pròpia música “Ars Nova”, un art nou. Com sempre, aquest esperit innovador va obrir nous horitzons i va donar una nova direcció a l’art de la música. El 1320 el tractat teòric anomenat “Ars Nova” de Philippe de Vitry dóna nom a la música del segle XIV. Philippe de Vitry va ser cèlebre en la seva època com a poeta i com a músic. Es conserven poques de les seves composicions, però malgrat tot, aquestes peces, juntament amb el seu tractat, confirmen el judici dels seus contemporanis i justifiquen la posició tan alta que li va concedir la posteritat

MÚSICA 18: ALFONS X

Les Cantigues de Santa Maria, una gran col·lecció de cançons en galaicoportuguès, van ser reunides a la cort d’Alfons X “el Savi”, Rei de Castella i Lleó. Patró del saber i de les lletres, de trobadors i de joglars, és possible que el mateix Alfons composés alguna de les més de 400 cançons anònimes de la col·lecció. En qualsevol cas, les Cantigues es van originar en una societat culta i aristocràtica. Entre els aspectes més extraordinaris de les Cantigues de Santa Maria sobresurten la seva unitat temàtica i la seva ordenació. El pròleg, que possiblement va ser escrit pel mateix Alfons X, exposa una relació de les qualitats necessàries per a poder compondre bé. Els especialistes moderns consideren les Cantigues com un dels més grans monuments de la música medieval, i els quatre manuscrits diferents que guarden les cançons indiquen una consideració igualment alta per part dels seus contemporanis.

MÚSICA 17: CODAX

El naixement de la poesia italiana es va produir a Sicília durant el regnat de Frederic II. A Espanya, la cançó monofònica és, encara més que a Itàlia, una branca directa del moviment trobadoresc. Des dels temps de Guillem IX, el contacte entre les famílies regnants del sud de França i els reis cristians espanyols, era molt estret. Les grans comitives que acompanyaven aquests governants en les nombroses visites portaven trobadors i joglars. El segle XIII van començar a aparèixer les cançons amb llengua vernacla. Els exemples més antics són les 7 cançons d’amor de Martin Códax, de les que queden 6 melodies. Códax era de la ciutat gallega de Vigo, i la llengua dels seus poemes era galaicoportuguesa.