Les tradicions musicals alemanyes que posaven la seva vista en Beethoven semblaven estar en un carrer sense sortida, però hi havia un camp musical relativament verge: no hi havia òperes convincents successores de les de Carl Maria von Weber. Serà precisament aquí, sota un nacionalisme cada vegada més determinant, on la música alemanya realitzarà les seves conquestes més essencials. La personalitat més important de la vida operística de les províncies alemanyes de finals dels anys trenta, va ser aquell jove compositor i director de gran personalitat, que amb el pas dels temps acabaria per convertir-se en l’artífex d’una autèntica revolució en la música dramàtica de tota Europa: Richard Wagner.La família de Wagner es dedicava al teatre i el jove compositor va establir contacte amb l’escena alemanya a Dresde (ciutat en que va viure durant la seva infantesa), i a Leipzig (la ciutat en que va néixer). Durant la seva adolescència Wagner va ser un lector voraç de partitures musicals, sobre tot de les obres de Beethoven. L’estiu de 1839, Wagner, la seva dona Minna i la seva filla petita, abandonen la ciutat de Riga en la foscor de la nit, escapant dels seus deutes. Anaven a París, on Wagner esperava poder escriure una gran òpera d’estil francès sobre un llibret que portava amb ell: “Rienzi”. Una tempesta va portar al vaixell on viatjaven cap a un petit port de la costa noruega, i va ser aleshores quan Wagner es va veure temptat d’escriure un drama sobre vaixells i turmentes enmig del mar. Aquestes idees es convertirien en la seva òpera “L’Holandès Errant”.
Durant l’època de director d’orquestra a Dresde, Wagner va compondre dues òperes més: “Tannhaüser” i “Lohengrin”. La característica més coneguda de les obres de Wagner és l’anomenat “leitmotiv” o “motiu conductor”. Gràcies a l’ús extensiu del “leitmotiv”, els esdeveniments, les persones, els objectes i les idees que apareixien en el drama són assenyalats a través de motius musicals específics.
El 1848, Wagner havia fet un esborrany d’un drama basat en intensíssimes lectures sobre mitologia germànica, era el seu cicle monumental titulat “L’Anell del Nibelung”. El 1853, aquest gegantí projecte literari estava acabat: eren quatre llibrets amb els títols de “L’Or del Rihn”, “Siegfried”, “La Walkiria” i “El Capvespre dels Deus”. Va acabar la música de “L’Or de Rihn” el mes de maig de 1854, la de “La Walkiria” a finals d’abril de 1856, i amb poc menys d’un any posaria gairebé punt i final també a “Siegfried”. Fou aleshores quan, abatut per les poques possibilitats de veure alguna vegada representada la seva monumental tetralogia, abandona aquest projecte durant un període de 12 anys. Fins el 1874 no acabarà “El Capvespre dels Deus”.
Quan abandona el seu treball a “L’Anell”, Wagner inicia la composició d’un projecte operístic rebuscant en la mitologia medieval. Aquest serà l’origen de la faula de “Tristany i Isolda”, víctimes de les circumstàncies i del destí, l’amor dels quals era tant perfecte com impossible. Aquesta narració en mans de Wagner es converteix en un drama psicològic de gran intensitat que, al principi, havia de tenir unes proporcions modestes, però que a mesura que avançava anava adquirint enormes proporcions. L’estiu de 1859, el compositor tenia tres òperes i mitja amb poques possibilitats de ser representades, i el públic no sabia res de la seva música des el “Tanhaüser” i el “Lohengrin”. Els cinc anys següents van ser especialment durs. Anava de ciutat en ciutat intentant aconseguir alguna representació o publicació de les seves obres sense èxit, i s’havia endeutat amb els seus coneguts. Enmig de tots aquests problemes Wagner compon una nova òpera, “Els Mestres Cantaires de Nuremberg”, i el mes de març de 1864, Ludwig II, un jove de 18 anys partidari de les teories wagnerianes, puja al tron de Baviera. El mes de maig va a buscar Wagner i es fa càrrec dels seus deutes, li concedeix una anualitat molt atractiva, una residència en una petita vil·la propera al llac Starnberg, i una luxosa casa a Munich. Sentint-se en possessió d’un poder quasi il·limitat, Wagner va continuar immediatament els seus plans a “L’Anell”.
A partir de 1866 va començar a pensar en fundar un teatre expressament dissenyat per a la representació de les seves obres. Amb escàs recolzament financer, les obres es van iniciar el 1872 en un poble anomenat Bayreuth. El primer festival es va fer l’agost de 1876 amb l’estrena integral de “L’Anell del Nibelung”. Wagner escriuria una òpera més, “Parsifal”, un any abans de la seva mort. La llegenda del Sant Graal adquiria ara una nova religiositat. Ens presenta una història de renunciació i de redempció en què es barregen alguns símbols del misticisme cristià amb reflexions pessimistes que es relacionen amb la filosofia de Schopenhauer.
Després de la seva mort, el 1883, la polèmica sobre les seves obres i les seves teories ocupa totes les discussions musicals d’Europa. Wagner exercia una influència tal sobre els compositors d’òpera alemanys, que només pot ser comparada a la que exercia Beethoven sobre els compositors de música simfònica de principis del segle XIX. L’exemple de Wagner va trobar seguidors, però la impressionant magnitud del fenomen va arribar a paralitzar l’intent de realitzar proeses semblants.
