MÚSICA 51: ÒPERA (II)

Durant la segona meitat del segle XVIII l’òpera era considerada com l’entreteniment musical de caràcter públic més popular, i era la italiana la que dominava els escenaris de tota Europa excepte França. Però si els italians volien mantenir la seva situació durant el nou segle necessitaven una renovació que seria pràcticament la proesa d’un sol home: Gioacchino Rossini.

Rossini va néixer a Pesaro, ciutat dels Estats Pontificis a la costa de l’adriàtic, el febrer de 1792. La seva música es va estendre ràpidament pels principals escenaris operístics, des de Venècia a Nàpols. Als 37 anys, escriu la seva última obra: “Guillem Tell”. Després es retira i, durant els quaranta anys que li queden de vida, no compon cap altra òpera. Amb les seves escenes de multituds, amb el seu sensacional espectacle i els seus balls, explotant al màxim la sonoritat de l’orquestra, “Guillem Tell” pertany més a la història de l’òpera francesa que a la de la italiana.

A Alemanya no es desenvoluparia una tradició operística de caràcter nacional abans del segle XIX. Mentre l’òpera italiana recuperava la seva posició privilegiada a Viena, Schubert treballava per a oposar-se a aquesta invasió. El compositor considerat sovint com l’artífex del naixement de l’òpera romàntica italiana –encara que també Schubert i el propi Mozart tindrien dret a aquesta distinció- és Carl Maria Von Weber. Weber va créixer viatjant, la seva família es dedicava al teatre i ell va demostrar ben aviat unes qualitats especials per a la música i la literatura. Havia buscat la protecció de personatges influents i s’havia posat en contacte amb músics importants com Michael Haydn. Va ser director de l’òpera de Praga i després a Dresden. Aquells anys van ser testimoni de la maduració progressiva del seu pensament. Weber es sentia profundament afectat per la doctrina estètica del Romanticisme. Quan Weber va finalitzar “El Caçador Furtiu” el 1821, havia creat la “quinta essència” de l’òpera romàntica alemanya.