La música romàntica té les seves arrels socials i culturals en el segle XVIII. Durant les quatre últimes dècades d’aquest segle, la França revolucionària clamava per les seves fronteres i ressonaven les rebel·lions en contra dels governs constituïts des de Nàpols fins a Noruega, des d’Amsterdam fins a Atenes. Des de temps immemorial les manifestacions artístiques s’havien desenvolupat sota el sistema de patronatge. A partir de l’era napoleònica al músic li serà impossible de sustentar una posició segura i lucrativa sota aquest sistema.La majoria dels compositors del segle XIX va accedir a la música molt tard i per diferents vies. Els pares de Schubert i Chopin eren mestres d’escola. Schumann era fill d’un llibreter i la seva família l’empenyia cap als estudis de dret. El pare de Berlioz era metge i volia que el seu fill seguís les seves passes. Els pares de Dvorak eren hostalers i esperaven que ell també ho fos. La identitat del pare de Wagner no és totalment clara, però en qualsevol cas, cap dels seus possibles pares era músic. Només Fèlix Mendelssohn, tot i que la seva família estava constituïda per banquers i lletrats i no per músics, va rebre una formació musical sistemàtica des de petit. Generalment els compositors del segle XIX no havien tingut un contacte tan directe amb l’ofici i la tècnica musicals com el van tenir els compositors de segles precedents, i aquesta és una de les raons que expliquen d’extraordinària diversitat de la música romàntica.
Schopenhauer diu que el món posseeix dos nivells de realitat. Els objectes tal i com els veiem, sentim i escoltem al nostre voltant, només són fenòmens, incapaços d’informar-nos sobre la veritable naturalesa de les coses. En l’altre extrem hi ha una força elemental, cega i poderosa que ell anomena “Voluntat”. La “Voluntat” ens és inaccessible excepte a través de l’art. L’art ens proporciona la possibilitat de contemplar un nivell de realitat fonamental per damunt dels objectes particulars, i un art en especial, la música, fins i tot depassa aquesta realitat doncs és la “representació immediata de la Voluntat”. La música ens ofereix un reflex de la naturalesa essencial de l’univers.
L’element més important i de més poderosa influència sobre els compositors i la seva música a començaments del segle XIX fou l’historicisme. Com a conseqüència de l’historicisme els concerts de música d’èpoques precedents es van estendre per tota Europa durant la segona i tercera dècades del segle. Es recuperen músiques que havien estat oblidades, la més espectacular i de més transcendència durant el romanticisme va ser “la resurrecció de Bach”. El 1829 Mendelssohn dirigeix la “Passió segons Sant Mateu” cent anys després de la seva primera interpretació.
El compositor romàntic s’enfrontava a un desafiament sense precedents: les seves obres haurien de competir no tan sols amb els seus contemporanis sinó també amb els grans mestres de les generacions anteriors.
