Wolfgang Amadeus Mozart va néixer a Salzburg. Aquesta ciutat tenia una llarga tradició musical i era un actiu centre artístic provincial. Des de molt petit Mozart va demostrar un talent musical prodigiós i el seu pare es va consagrar a la seva educació i a mostrar les seves habilitats per França, Anglaterra, Itàlia, Holanda, Viena i les principals ciutats d’Alemanya. L’any 1762 ja era un virtuós del clavecí i aviat va esdevenir un bon organista i violinista. Va compondre el seu primer minuet als 6 anys, la seva primera simfonia abans dels 9, el seu primer oratori als 11 i la seva primera òpera als 12. La seva obra va arribar a ser una síntesi d’estils nacionals, un mirall en el que es reflectia la música de tota una època.Havia estat educat sistemàticament des de la seva infantesa i aprenia instantàniament a cada nova impressió musical. Haydn sempre va considerar la composició com un treball: componia en hores regulars i, quan les idees no fluïen, pregava per la seva presència. No podem imaginar Mozart pregant per l’aparició d’idees, aquestes es trobaven sempre presents en ell. Habitualment les elaborava de forma prèvia en la seva ment i escriure-les, després, era només transcriure el que ja podia veure en el seu propi cap. Podia riure, fer broma o mantenir una conversa mentre componia. Tot i que les més recents investigacions han demostrat que hi havia més treball i revisió en les seves obres del que pensem, tot plegat no deixa de tenir un aura de miracle.
La majoria de les obres que immortalitzen el seu nom les va compondre els últims 10 anys de la seva vida. Les seves principals influències durant aquest període neixen d’un continu estudi de Haydn i del seu descobriment de la música de Johann Sebastian Bach. La influència de Bach va ser profundíssima.
Les seves últimes i més grans obres simfòniques són: la “Simfonia en Mi b”, la “Simfonia en Sol m”, i la “Simfonia Júpiter”. No sabem per a quina ocasió les va compondre, ni tan sols si alguna vegada les va poder sentir. Cadascuna d’elles té el seu propi caràcter, i hem de veure aquestes tres obres com la suma completa i clara de tres aspectes fonamentals del ser musical de Mozart, i en conseqüència, de tot el món musical occidental de finals del segle XVIII. La gran “Missa de Rèquiem” és la seva última obra, i va quedar inacabada quan va morir dos anys després de la Revolució Francesa.
Mozart va fer de la música un llenguatge misteriós, amagat, transmissor de missatges no sempre senzills de desxifrar. La joventut de Mozart és el primer vel que l’emmascara: la seva maduresa no té res a veure amb els anys, i la seva aparent innocència amaga la malenconia de qui no podia ignorar el seu valor ni el lloc precís que tindria en la història de l’art. La seva figura és única. Bach pot ser més savi, Beethoven o Schönberg més tècnics, però Mozart és únic perquè cap músic, abans o després d’ell, havia fet de la innocència una obra d’art, i de la consciència de la seva humanitat una obra mestra.
Mozart no és un revolucionari, només és un il·luminat que amb tota discreció, ens entrega els descobriments del seu ingeni. La seva curta vida no el permetrà arribar a les últimes conseqüències de la seva evolució musical que, després del descobriment de l’obra de Bach, semblava que serien molt radicals. La seva mort va deturar una progressió que ignorava els interessos musicals de la societat de finals del segle XVIII i anava cap a una rigorositat d’escriptura i de complexitat musical que, si hagués continuat, ben segur que hauria ultrapassat les aportacions de Beethoven, i més tard les de Schumann o Brahms. Mozart serà qui iniciarà el camí pel que avançarà lentament el sentit tràgic d’Occident.
