En les simfonies de mitjans del segle XVIII, l’orquestració habitual adjudicava tot el material musical fonamental a les cordes, i només utilitzava els instruments de vent per a doblar, reforçar o omplir harmonies. Cap a finals de segle, ja es confiava als vents un material molt més important i més independent. El “quartet de cordes” també va arribar a convertir-se, en aquesta època, en el “rei” de la música de cambra.Va ser el bohemi Christoph Willibald Gluck qui va assolir un estil operístic internacional. Gluck va estudiar a Itàlia, va visitar Londres, va fer gires per Alemanya dirigint una companyia d’òpera, fou nomenat compositor de la Cort de l’Emperador a Viena, i va triomfar a París sota el patrocini de Maria Antonieta.
Va començar escrivint òperes en estil italià convencional però el va influenciar molt el moviment reformista de 1750. Va arribar a la maduresa del seu estil en les seves òperes “Orfeo” i “Alceste”, i va assolir el punt culminant de la seva trajectòria amb l’estrena a París de “Iphigènie en Aulide”, una obra de grans proporcions, molt ben equilibrada, que utilitza tots els recursos de l’òpera per a produir un efecte de grandesa tràgica clàssica.
