El principal compositor italià de música per a teclat del segle XVIII va ser Domenico Scarlatti. Va marxar d’Itàlia per servir el Rei de Portugal i quan la seva alumna, la Infanta, es va casar amb el Príncep Ferran d’Espanya el 1729, Scarlatti la va seguir a Madrid. Va romandre la resta de la seva vida al servei de les corts espanyoles i hi va composar la gran majoria de les seves 555 sonates. La seva música és específicament clavecinística i s’hi poden trobar tots els matisos imaginables de la sonoritat del clavecí, i tots els recursos de la seva tècnica.Cap a mitjans de segle va aparèixer l’estil expressiu en la música instrumental, l’anomenat “empfindsamer stil”. Carl Philipp Emanuel Bach va ser un dels compositors més influents de la seva generació i se’l considera el fundador de “l’estil clàssic”. Va aprendre música amb el seu pare, va servir la Cort de Frederic el Gran a Berlín, i va ser nomenat director musical de les cinc esglésies principals d’Hamburg. Les seves composicions inclouen oratoris, cançons, simfonies i música de cambra, però les seves obres més nombroses són les que va escriure per a clavecí.
Els principals centres alemanys de composició simfònica a partir de 1740 van ser Mannheim, Viena i Berlín. El fundador de la primera escola va ser Johann Stamitz, i sota la seva direcció “l’Orquestra de Mannheim” va conquerir un gran prestigi pel seu virtuosisme, per la seva extensió dinàmica fins aleshores desconeguda (que anava des del pianíssim més suau fins al fortíssim més intens), i per l’impressionant so del seu “crescendo”. L’utilització cada vegada més gran d’aquests recursos expressius fou un símptoma evident d’una tendència a obtenir més varietat dins d’un mateix moviment. El mateix desig de flexibilitat va ser el responsable de la substitució gradual del clavecí pel “piano-forte”.
