Johann Sebastian Bach va ser un artista extraordinari en l’orgue i el clavecí, i un compositor que va mirar al passat per fonamentar-hi la seva música i la seva inspiració. L’avantguarda és la pitjor i més freqüent temptació que pugui tenir un músic mediocre i, precisament perquè Bach no ho vol ser, li és indiferent, no hi pensa. Només vol trobar un fonament i una estructura per a la seva obra, i això només es troba en la mirada al passat i en la confiança en el futur. Aquesta confiança no pretén forçar-lo sinó assumir-lo.Quan Bach neix, fa 75 anys que Monteverdi ha escrit les “Vespres de Maria” i poc més d’un segle que ha mort el “Bach espanyol” Antonio de Cabezón. Tres anys abans del seu naixement, la residència dels reis francesos es fixa a Versailles. Als 40 anys, Bach, no tan sols s’ha format com a organista i compositor excepcional sinó que, amb particular indiferència, ha seguit el seu treball creador, sord als suggeriments del nou art i de “l’estil galant” de la melodia acompanyada, que era l’ideal d’una burgesia que volia brillar amb gustos no massa complicats. Bach és un home de la Reforma, és moralista però, al mateix temps, és una ment medieval, analítica en grau només accessible al geni, i farà servir aquests artificis medievals per a construir la seva música. El “cànon” es converteix en la complexíssima forma de la “fuga”, i la “fuga” es converteix en el seu llenguatge. La “fuga”, segurament la forma més complexa de la música occidental, trobarà en mans dels hereus de Bach (Mozart, Beethoven, Bruckner, Reger i Hindemith) noves i personals expressions, però només Bach sabrà fer d’aquesta forma alguna cosa que viu i que dóna vida a tota la seva música. Potser cap altre compositor hagi sabut equilibrar de manera tant perfecte i justa l’estil i la idea, que es fonen sense que puguem distingir l’una de l’altra. Tot això fa que, durant la seva vida, Bach sigui considerat com un compositor estrany a la seva època, se l’acusa de ser un fred artesà, un matemàtic dels sons. S’admira l’intèrpret però s’ignora i no es comprèn el músic.
L’any 1729 escriu la “Passió segons Sant Mateu” i el 1738 la segona versió de la “Missa en Si menor”. Quan Kant té 22 anys, Bach escriu “El clavecí ben temperat”, les “Variacions Goldberg”, “L’art de la fuga” i l’extraordinària “Ofrena Musical”. Els textos als que posa música, tot i estar imposats per les circumstàncies i necessitats del moment, defineixen clarament al compositor. Altres autors del moment escrivien òperes i ballets i no prop de 200 cantates o gairebé 150 corals per a orgue. Bach és un home de l’Església. Bach ens diu que la música tendeix a reverenciar Déu i a recrear l’esperit. No sembla que hi hagi cap possibilitat d’entesa entre aquest home medieval i el nou món que inevitable i heterodox neix al voltant seu.
Bach és estrany i se sent aliè al que l’envolta perquè, tot i estar fonamentada en el passat, la seva música mira cap al futur. Lluny de ser la veu de la col·lectivitat, pel fet de cantar els seus íntims desitjos, és el músic del pervindre. Aquest home és la veu més equilibrada, més serena i més emocional de tota la història de la música. Ell és alhora passat i futur: "en Bach hi és tot".
