skip to main |
skip to sidebar
Jean-Philippe Rameau va ser el més important músic francès del segle XVIII. La seva trajectòria divergeix de la de qualsevol altre compositor eminent de la història de la música. Pràcticament desconegut fins a l’edat de 40 anys, va cridar l’atenció primerament com a teòric i només després com a compositor. Va ser criticat per innovador i vint anys després va haver de suportar escomeses encara més furioses que el titllaven de reaccionari. Va obtenir els favors de la cort francesa durant els últims anys de la seva vida i sempre va continuar essent una persona solitària, estricta i insociable, tot i que, també, era un artista escrupolós i intel·ligent. Després d’una breu visita a Itàlia el 1701 i un període com a organista a Clermont-Ferrand, es va dirigir a París on, el 1706, va publicar un llibre de peces per a clavecí. Poc temps després va abandonar la capital i no sabem res més de la seva vida durant els anys següents. Després de 1715 va torna al seu càrrec anterior a Clermond-Ferrand, allà va escriure el seu famós “Tractat d’Harmonia”. El 1723 Rameau va tornar a París. L’únic camí cap a la veritable fama era el de l’òpera i Rameau no tenia diners ni amics influents, i encara pitjor, venia precedit per la seva reputació de teòric. Se’l coneixia com a savi, com a filòsof, la gent no creia que un home amb tanta erudició sobre els intervals, les escales i els acords escrivís una música que algú pogués escoltar amb plaer. El 1731 va canviar la fortuna: Rameau va ser acollit sota la protecció de La Pouplinière, el principal mecenes de la música a França. Com a compositor operístic destaquen les seves obres “Hippolyte et Aricie”, “Les Indies Galants” i l’obra mestra “Castor et Pollux”. Les òperes de Rameau van desencadenar una tempesta de controvertides crítiques. Va morir a París el 1764, indòmit fins al final i sempre perfeccionista, va trobar les forces fins i tot en el seu llit de mort per censurar la mala manera de cantar del sacerdot que va acudir a administrar-li els últims sagraments.
Jean-Philippe Rameau va ser el més important músic francès del segle XVIII. La seva trajectòria divergeix de la de qualsevol altre compositor eminent de la història de la música. Pràcticament desconegut fins a l’edat de 40 anys, va cridar l’atenció primerament com a teòric i només després com a compositor. Va ser criticat per innovador i vint anys després va haver de suportar escomeses encara més furioses que el titllaven de reaccionari. Va obtenir els favors de la cort francesa durant els últims anys de la seva vida i sempre va continuar essent una persona solitària, estricta i insociable, tot i que, també, era un artista escrupolós i intel·ligent. Després d’una breu visita a Itàlia el 1701 i un període com a organista a Clermont-Ferrand, es va dirigir a París on, el 1706, va publicar un llibre de peces per a clavecí. Poc temps després va abandonar la capital i no sabem res més de la seva vida durant els anys següents. Després de 1715 va torna al seu càrrec anterior a Clermond-Ferrand, allà va escriure el seu famós “Tractat d’Harmonia”. El 1723 Rameau va tornar a París. L’únic camí cap a la veritable fama era el de l’òpera i Rameau no tenia diners ni amics influents, i encara pitjor, venia precedit per la seva reputació de teòric. Se’l coneixia com a savi, com a filòsof, la gent no creia que un home amb tanta erudició sobre els intervals, les escales i els acords escrivís una música que algú pogués escoltar amb plaer. El 1731 va canviar la fortuna: Rameau va ser acollit sota la protecció de La Pouplinière, el principal mecenes de la música a França. Com a compositor operístic destaquen les seves obres “Hippolyte et Aricie”, “Les Indies Galants” i l’obra mestra “Castor et Pollux”. Les òperes de Rameau van desencadenar una tempesta de controvertides crítiques. Va morir a París el 1764, indòmit fins al final i sempre perfeccionista, va trobar les forces fins i tot en el seu llit de mort per censurar la mala manera de cantar del sacerdot que va acudir a administrar-li els últims sagraments.
