12/09/2008

MÚSICA 40: VIVALDI

Als compositors no els interessaven d’una manera primordial el passat històric ni el possible futur: vivien el present. Una important característica era la constant demanda pública de música nova. No hi havia “clàssics”, i poques obres van sobreviure més de dues o tres temporades. Bach havia de proveir Leipzig de cantates noves, Händel havia de compondre una o més òperes noves cada any per a Londres, i s’esperava que Vivaldi presentés oratoris i concerts nous a cada festival de “La Pietà”. Aquesta pressió explica tant la prodigiosa producció dels compositors del segle XVIII, com la gran velocitat a la que treballaven. Vivaldi, Rameau, Händel i Bach van tenir èxit en la seva pròpia època, van escriure música que, en virtut de la seva artesania, la seva integritat i el seu contingut imaginatiu, resulta significativa encara avui. Van trobar una solució al conflicte contemporani entre els estils, estaven qualificats tant per a la composició instrumental com per a la vocal i van treballar dins les formes i estils instituïts en el Barroc tardà. La seva originalitat va consistir en que van fer les coses acceptades d’una manera singularment excel·lent.

Antonio Vivaldi era fill d’un dels violinistes principals de la Capella de Sant Marc. Va rebre instrucció musical i eclesiàstica. Va començar els seus serveis com a sacerdot el 1703 però, com a conseqüència de la seva mala salut, va ser dispensat del servei actiu un any després i, des d’aleshores, es va consagrar a la música. Va esdevenir director, compositor i mestre de música del Conservatori de La Pietà, a Venècia. “Les Quatre Estacions” són un exemple molt admirat de la seva música programàtica i es troben entre les primeres de moltes obres simfòniques descriptives del segle XVIII que constitueixen els precedents de la “Simfonia Pastoral” de Beethoven. La influència de Vivaldi sobre la música instrumental va ser molt gran. Més que cap altre compositor individual, mitjançant els seus “concerti”, va transmetre una sonoritat instrumental en la que l’efecte del contrast “solo-tutti” era molt important.