.jpg)
Els iniciadors del cromatisme peculiarment planyívol van ser els italians, en particular els napolitans Scarlatti i el jove Pergolesi. L’”Stabat Mater” de Pergolesi exemplifica la textura fràgil, el fraseig admirablement equilibrat, i el to líricament sentimental de gran part de la música religiosa italiana del segle XVIII.L’orgue barroc conservava la claredat i la brillantor dels instruments més antics i oferia facilitats per a destacar qualsevol veu individual de la textura. El desenvolupament més gran de la música per a orgue es va produir a Alemanya. Destaca molt especialment la figura de Dietrich Buxtehude.
El punt culminant de tota aquesta evolució va ser la extensió gradual del temperament igualitari en l’afinació dels instruments de teclat. Amb aquesta afinació, l’instrument sona igualment afinat en qualsevol de les dotze tonalitats. El predomini musical italià s’havia vist amenaçat pels clavecinistes francesos i pels organistes del nord d’alemanya però, en el regne de la música instrumental de cambra, en l’òpera i en la cantata, els italians regnaven a Europa com a senyors indiscutibles.
L’era d’una música grandiosa per a cordes a Itàlia va coincidir amb l’era dels grans constructors de violins de Cremona: Niccolo Amati, Giuseppe Bartolomeo Guarnieri i Antonio Stradivari. Al voltant de 1700 s’escrivien tres tipus diferents de concerts: el “concert orquestral”, el “concerto grosso” i el “solístic”. La pràctica de contrastar instruments solistes amb l’orquestra ja havia estat introduïda en la música barroca molt abans de l’aparició del “concerto”. El compositor que més va contribuir al desenvolupament del “concerto” va ser Giuseppe Torelli. El que Torelli va assolir ho van igualar i ampliar altres compositors, sobretot el venecià Tomaso Albinoni.
